ELS PRIMERS GESTOS DEL VERD

Homenatge de La Brúixola al poeta Jaume Pérez Montaner

2012-02-26T12:34:00.004+01:00

Allò que no fan les autoritats oficials, ho fa el poble. L’associació cultural La Brúixola ret des de fa un bon grapat d’anys homenatges a homenots –se’m permeta la redundància–. Els darrers dos anys foren dos poetes valencians els homenatjats: Marc Granell i Lluís Alpera. Enguany ha estat també un dels referents poètics del País Valencià qui ha merescut l’atenció del col·lectiu: el poeta, assagista i mestre Jaume Pérez Montaner.

Al Centre Octubre de Cultura Contemporània de Valencià ens reunírem vora mig centenar de persones per a acompanyar en aquest acte al poeta.

Després d’un menú al voltant de l’arròs caldós amb caragols i la conversa distesa, Lluís Alpera encetà els parlaments lloant la trajectòria laboral, poètica i cívica de l’homenatjat; així com el munt d’experiències paral·leles i comunes que els han acompanyats a tots dos al llarg de la seva vida: compromís amb el país, amb la llengua, estada com a professors universitaris als Estats Units, traductors de poetes anglesos... a més a més afegí a l’acte tot un seguit de persones que havien excusat la seva presència per diversos motius. També se sumà als parlaments laudatoris el poeta Lluís Roda on remembrà els anys de coneixença des de la joventut amb Jaume Pérez Montaner.

En acabant, Glòria Santolària, antiga alumna del professor Jaume Pérez Montaner, llegí el poema Sunion de Carles Riba en record a quan el professor Montaner el llegia a les classes de la facultat. Tot seguit, Ramon Guillem, com a vicepresident de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana del País Valencià, també féu una laudatio del poeta; a més a més, també en féu de portantveu, com a president, de l’Associació de bibliotecaris del País Valencià, així com de reportar l’adhesió de l’Associació d’Editors del País Valencià a l’homenatge –el secretari de l’AEPV, Manel J. Romero, també era present a l’acte.

Després, un grup d’amics –Francesc Mompó, Vicent Penya, Ramon Guillem, Anna Eloïna Alfonso, Eusebi Morales i jo mateixa– llegírem poemes de Jaume Pérez Montaner.

Tancà el programa amb una llarga explicatio de l’acte i laudatio de l’homenajat, el President del Col·lectiu la Brúixola Rafael Sena.

Jaume Pérez Montaner dedicà unes paraules d’agraïment al col·lectiu La Brúixola i a tots els assistents; també tingué unes paraules de record per a Josep Iborra, que feia just un any que ens havia deixat, i a qui considerava un dels seus mestres. En el seu discurs no s’estigué de lloar la lliçó que estan donant els estudiants del Lluís Vives de València així com la resta d’estudiants que s’hi afegiren en les protestes d’aquests dies.

Com sol ser costum, al final hi hagué un sorteig de llibres.

Alguns moments de l'acte:

CRÒNICA I FOTOS: Mompó i Climent

Escriptors al terrat: Jordi Colonques i Mercè Climent

2012-02-25T09:41:00.002+01:00

Ahir, 23 de febrer, el cicle d’Escriptors al Terrat acollia dos autors joves amb trajectòries literàries amb força i amb estils marcadament diferents: Jordi Colonques (Vila-real, 1976) i Mercè Climent (Alcoi, 1981). Curiosament dos escriptors amb formació en la branca de les ciències: biòleg el primer; enginyera agrònom, la segona.

L’obra de Jordi Colonques es podria classificar com underground –de sèrie B la qualifica ell per traure’s de damunt la pressió i la responsabilitat que implica el fet de dedicar-se a l’escriptura–, per la qual transiten personatges marginals, tractats amb un to càustic i sempre amarats d’un humor amarg. Una literatura de sèrie A.

Ens regalà una mostra de les seves Ximpleries (XS), uns escrits breus, barreja entre el microconte i l’acudit, de vegades fregant l’absurd. (A l’enllaç podeu trobar-ne alguns). A més, amb Marga Landete, tocaren en format acústic un parell de cançons. I és que Colonques a banda d’escriure, toca la guitarra, canta, pinta...

En contraposició amb l’autor de Vila-real, Mercè Climent conrea un prosa més intimista, amb cert to poètic, i esculpida amb feminitat. Ella havia preparat un escrit on feia un recorregut per la seva trajectòria literària i explicava la manera d’acarar-se al full en blanc. Escollí per a l’ocasió un fragment del relat Els primers gestos del verd, XIII premi La rosa del paper de La Florida, que com ella mateixa confessava conté alguns elements que de manera obsessiva circulen per la seva obra. (El podeu llegir sencer ací). Com a contrapunt, també llegí part d’un relat eròtic que roman inèdit.

La nit l’acabàrem, com ja és habitual, amb un sopar a la Pappardella, o com ja l’hem batejada: La Pizzeria dels Poetes.

CRÒNICA I FOTOS: MOMPÓ I CLIMENT

DGS: Parlem amb Carles Cortés, guanyador del VIII Premi Literari Gastronòmic Pou de la Neu de Xixona

2012-02-23T13:57:00.003+01:00

L’escriptor alcoià Carles Cortés fou guardonat fa unes setmanes amb el VIII Premi Literari Gastronòmic Pou de la Neu de Xixona. Aquest és un premi ben peculiar ja que està organitzat per un hotel –l’Hotel Gastronòmic Pou de la Neu de Xixona– i les obres que hi participen han de tractar sobre la gastronomia tradicional mediterrània.

Carles Cortés, amb el relat Bajoques farcides a la colombiana, s’ha centrat en un plat típic d’Alcoi i altres pobles de la Serra Mariola: les bajoques –pebrots, pimentons, pebreres– farcides. Per si de cas el lector desconeix aquesta recepta Carles Cortés en fa uns centimets: «Ella preparava un plat típic, les bajoques farcides. La dona agafava una a una cada pebrera, els treia el que ella anomenava el tapó, les netejava per dins i després d’haver preparat el sofregit de carn, tonyina de sorra, tomaca i arròs, les farcia amb minuciosa cura amb l’ajuda d’una cullera sopera».

Però l’autor no solament ens parla de gastronomia al seu relat, també i sobretot, d’erotisme. Després de guanyar el XVI Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida amb l’obra Sara, la dona sense atributs, Cortés torna a endinsar-se en el gènere eròtic. Perquè entre recepta i recepta assistirem a les trobades entre Andreu –Andresito de Pereira–, un jove de 19 anys que treballa en un forn de pa, i una traductora de 36 anys que està recopilant receptes de dolços. O com li agrada anomenar-les a ella, «marranadetes», la paraula amb què son pare anomena els pastissos que feia la senyora Eva.

Molt amablement Carles Cortés ens ha contestat algunes preguntes.
Llegir l'entrevista al DGS.

Escriptors al terrat: Jordi Colonques i Mercè Climent

2012-02-22T16:56:00.004+01:00

Jordi Colonques i Mercè Climent: Escriptors al terrat

Els joves autors valencians Jordi Colonques i Mercè Climent són els protagonistes d'una nova sessió del cicle Escriptors al terrat. La cita, aquest dijous 23 de febrer, a les 19.30 hores, a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.

Jordi Colonques (Vila-real, 1976) és il·lustrador, dibuixant de còmics, músic i escriptor. És autor de les obres Tothom sap que dos i dos fan quatre, Premi de Narrativa Ciutat de Vila-real 1998; El ventre ;Sang i fetge, Premi de Narrativa Vila de Puçol 2001, i la seva darrera, Món animal, guanyadora del Premi de Narrativa Vila de Puçol 2010. El seu blog és ximpleries (xs).

Mercè Climent (Alcoi, 1981) ha cursat els estudis d’Enginyer Agrònom i de Filologia Hispànica a València. Ha publicat la novel·la infantil Lina Panxolina i el quadern màgic i ha obtingut diversos premis en el gènere de narrativa breu, com ara el Premi Bancaixa-Universitat de València d’Escriptura de Creació per l’obra Temps d’oliva. Ha estat guardonada amb el XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians convocat per l’AELC en la modalitat de Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià pel seu blog Els primers gestos del verd. Amb Somiant amb Aleixa, la seua segona novel·la, ha guanyat el XVII Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida.

font: www.escriptors.cat

"Rondalles de Beneixama" a Ca Revolta

2012-02-19T12:20:00.000+01:00

Ahir de vesprada tenia lloc a Ca Revolta de València la presentació del llibre Rondalles de Beneixama (Ed. Germania) de Francesc Gascó, que ha traslladat al paper la cultura popular oral de les comarques de la Vall d'Albaida i l'Alcoià.

La presentació anà a càrrec de l’escriptor Manel Alonso, que obrí l’acte contant la rondalla “Coses del mal de panxa”, i de la professora Laura Santacruz que féu un discurs impecable i entranyable sobre l’obra i l'encorajà a que el glossari de mots i expressions de la zona prenguera volada i es convertira en un nou diccionari d'un parell de volums.

Francesc Gascó parlà de la gènesi i del treball de recopilació del seu segon llibre de rondalles. També de l'amor a la família, a la terra, a la llengua. A petició del públic va llegir "La flor del gira blau" una rondalla contada per sa mare, i que durant molt de temps havia estat incapaç de llegir en públic. En acabant contestà les preguntes dels assistents i estigué una bona estona signant exemplars del llibre. La vetllada conclogué amb un sopar on cadascú acabà de rematar garbes amb els companys de taula.

Enllaç al vídeo promocional de Ronadalles de Beneixama.

DGS: Presentació “X Marcianes”, nou disc de Miquel Gil

2012-02-16T15:16:00.002+01:00

FESTA GRAN AL TEATRE MICALET DE VALÈNCIA

El passat 3 de febrer el Teatre Micalet de València es vestia de gala per rebre com es mereix Miquel Gil, un “monstre” del panorama musical valencià i, podem afirmar-ho també, del panorama musical mediterrani. Potser fóra millor referir-nos a ell com a “marcià” atès el títol tan divertit i suggeridor del darrer disc: X Marcianes. Un disc amb sabor tradicional valencià mullat per les onades de la mediterrània....

Llegiu-ne més.

Nit Eròtica a Ca les Senyoretes (Otos)

2012-02-12T19:41:00.002+01:00

Anit, 11 de febrer, als peus del Benicadell Aleixa regalà uns graus de temperatura a les gèlides terres de la Vall d’Albaida. Ca les Senyoretes d’Otos –hotel rural regentat per l’escriptor Joan Olivares i família– reuní una cinquantena de persones per a celebrar la nit temàtica dedicada a l’erotisme i a l’amor. En aquest marc es presentà la novel·la Somiant amb Aleixa. L’acte començà amb les paraules de Joan Olivares, guanyador en dues ocasions del Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida. Tot un luxe. Tot seguit caldejàrem un poc l’ambient llegint un fragment de l’obra. En acabant debatérem amb els assistents la gènesi de l’obra i la tècnica d’escriure a quatre mans.

Durant el sopar el pintor ollerià Jordi Albinyana obsequià a cada parella amb una xilografia numerada (una sèrie limitada de 25 còpies) i signada inspirada en la figura del personatge de la novel·la, Aleixa.

Com que compartírem taula amb ell i gràcies als caldos de la Comarca tinguérem l’honor que ens il·lustrara de manera molt lliure un exemplar per a nosaltres amb un apariat de l’escriptor Joan Olivares: "Si te la mama Aleixa... ni la raspa et deixa".

Un sopar ad hoc a la temàtica de la nit magníficament elaborat per la mestressa Assumpció Olivares que compartírem amb molt bona companyia.

Crònica i fotografies: Mompó i Climent

Nit Eròtica a Ca les senyoretes (Otos)

2012-02-09T19:57:00.002+01:00

Aquest dissabte 11 de febrer celebrem la Nit de Sant Valentí a Ca les Senyoretes d'Otos (la Vall d'Albaida) amb un menú molt suggeridor.

Encara sou a temps d'apuntar-vos-hi.

DGS: Parlem amb Francesc Mompó, autor de "Fronteres de vidre"

2012-02-07T23:00:00.000+01:00

Un nou article per al Diari Gran del Sobiranisme:

La columna d’aquesta setmana està dedicada a l’escriptor de l’Olleria (la Vall d’Albaida), Francesc Mompó, aprofitant la campanya de promoció del seu darrer llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania, 2011).

La llibreria Serret de Vall-de-roures, la Fira del Llibre de Torrent, La Setmana del Llibre en Català de Barcelona, la Fira del Llibre de Cocentaina,… i en aquesta darrera quinzena una trobada amb els alumnes de les Escoles Pies de València, un encontre amb el Club de Lectura de l’Alcúdia de Crespins i la presentació a la Biblioteca de la Societat Coral El Micalet de València. Es pot dir que Fronteres de vidre està fent camí. És justament a El Micalet, lloc emblemàtic de València, on ens reunim amb l’autor per fer-li algunes preguntes.

Com naix la idea de fer aquest llibre?

Vaig estar una temporada immers en molts jurats literaris i només em dedicava a llegir, llegir i llegir. Així és que no em podia plantejar cap tipus de repte a llarg termini. Sí que feia de tard en tard algun poema espars o retocava alguna cosa ja escrita.

L’origen podríem dir que naix del record d’un viatge que vaig fer fa tres anys a Euskal Herria. Allà em vaig trobar amb personatges que perfectament podrien haver estat extrets del Pedro Páramo, de Rulfo. Totes les sensacions d’alguna forma el conscient o el subconscient les capta i te les guardes allà a la sala de l’ànima, i un dia o un altre acaben sortint. El resultat fou el conte que porta com a títol La inapreciable quietud del vidre. A partir d’ací em vaig embrancar en el projecte de fer un recull de contes.

Si us ve de gust llegir la resta de l'entrevista feu clic ací.

FESTA GRAN AL MICALET

2012-02-06T14:57:00.004+01:00

Compartesc amb vosaltres un dels moments de la presentació del nou treball de Miquel Gil, X Marcianes, al Teatre El Micalet de València.

Presentació del disc "X MARCIANES" al Teatre El Micalet

2012-02-05T10:57:00.001+01:00

Divendres per la nit el Teatre El Micalet es vestí de gala per a la presentació del darrer treball de Miquel Gil: X Marcianes. Un disc amb sabor tradicional valencià mullat per les onades de la mediterrània. Una fusió de diferents estils amb un resultat diferent, innovador, amb ànima i batecs, una “marcianada”.

Una vetllada molt especial que comptà amb la col·laboració de grans figures del panorama musical valencià, com Anna Franco (Soul-atac), Alex "Dur"i Pau "Xicuto" (Svaters), Borja Penalba, David Pastor, Feliu Ventura, Miquel Girones (Obrint pas), Pep Gimeno "Botifarra" i Vicent Torrent (Al tall).

Durant dues hores fórem un país normal, que viu i sent en la seva llengua, que respecta i admira la seva cultura. Els quasi 300 assistents estàvem ansiosos de retrobar-nos amb aquest “monstre” de la música valenciana. També a Miquel Gil se’l veia emocionat i agraït damunt l’escenari.

Obrí la vetllada, com no, amb la cançó que dóna nom al disc: X Marcianes. Continuà presentant la “criatura” interpretant moltes de les cançons que la formen: De la mar (dedicada al poble del Cabanyal), La rosa de paper (que cantà a duo amb Feliu Ventura, Cileta (amb Anna Franco fent de Cileta), En acabant (amb lletra de l’amic Josep Albinyana), Vesprades (amb lletra d’Anna Montero), Mirant la lluna... També cantà temes d’anteriors treballs com Katà, Primavera, la meravellosa L’amor és déu en barca... Ben avançada la nit, quan el dia 3 donava pas al 4 de febrer, ens regalà una versió de la Teresa d’Ovidi Montllor, per recordar que setanta anys abans havia nascut. En acabant, llançà un bes a l’aire, per a ell que fa vacances. Impossible no esborronar-se amb el gest, amb el record. La vetllada acabà amb el públic en peu, excitat i emocionat pel gran espectacle i amb els palmells coents de tant aplaudir. Vaig tenir la sort de saludar i felicitar Miquel Gil en persona després del concert.

* * *

Escric aquesta entrada al bloc acaronada per la teva veu i unes papallones encara em recorren la pell recordant la màgica vetllada. Em costa creure que 12 euros –15 en finestreta– fóra el preu de la felicitat.

"Fronteres de vidre" a la Societat Coral "El Micalet" de València

2012-02-03T15:57:00.002+01:00

Ahir es presentà a la Biblioteca de la Societat Coral "El Micalet" de València el darrer llibre de Francesc Mompó: Fronteres de vidre (Ed. Germania).

L’acte estigué presentat per l’escriptor Manel Alonso. De Mompó digué que és un home inquiet, alegre i alhora combatiu, agitador social, i amant de la literatura, de la llengua i del país (de totes tres en fa una). Destacà la versatilitat per adaptar-se a tots els gèneres: narrativa d’adults, juvenil, relat, poesia, crítica, assaig... i acabà llançant-li el repte de fer una peça teatral. De Fronteres de vidre explicà que segurament està veient-se una mica eclipsat per la llarga ombra de la novel·la Somiant amb Aleixa, també publicada en 2011. Després de fer un repàs dels mitjans i de les persones que ja s’han fet ressò de l’obra, com ara els escriptors Xavier Aliaga, Carles Cortés o Àngel Cano; llegí la ressenya que en el seu dia penjà en el seu blog Els papers de can Perla, on explicava que «Fronteres de vidre és un recull de contes amb una gran unitat, donada no sols per la filosofia que desprén, sinó també per l’objectiu fotogràfic emprat que ens oferix uns primers plans d’uns personatges atrapats per la insatisfacció i l’autoengany». Quant a l'estil destacava una prosa, rica en locucions, frases fetes i expressions, i un lèxic molt cuidat. A més, afegia que la llengua emprada de vegades està emparentada amb la poesia.

Francesc Mompó ens desvetllà que l’origen del primer dels contes naix del record d’un viatge fet fa tres anys a Euskal Herria i que plasma en el conte que porta com a títol La inapreciable quietud del vidre. A partir d’ací s’embarcà en el projecte de fer un recull de contes amb un nexe comú: el vidre, l’espill, el reflex; on la realitat i la irrealitat es fonen sempre en una frontera difusa. Parlà també del treball de la pintora Àgueda Climent, que anava il·lustrant els contes a mesura que ell els escrivia. De fet, cada dibuix sintetitza –amb un llenguatge diferent, el pictòric– cada història que Mompó ha sigut capaç de bastir. Els homenatges també estan presents en aquest recull i així ens ho confessà: al seu iaio (Bon dia), a la il·lustradora (El cas de l’estranya pintora), a uns bons amics (Just lo front port vostra bella semblança), a Ca les Senyoretes (Els habitants de Jam), a Blanquita (Fèlix)... Per acabar ens oferí la lectura del conte que obri aquestes Fronteres de vidre i que porta com a títol Ja n’hi ha prou. Per escoltar-lo només heu de prémer el play.

DGS: Tractament del català en la UNED

2012-02-02T08:22:00.002+01:00

Un nou article per al Diari Gran del Sobiranisme:

Què ha canviat en la UNED (Universitat Nacional d’Educació a Distància) perquè les llengües cooficials de l’Estat siguen comparables a les estrangeres (anglès, francès, italià, alemany)? Per què han hagut de passar tants anys i tantes promocions perquè el que semblava lògic es duguera a terme? Ha estat decisori el polèmic Pla Bolonya i la instal·lació dels nous plans d’estudis perquè el català –també el gallec i l’euskera– siga considerat una llengua al mateix nivell que qualsevol altra?

Si us ve de gust continuar llegint feu clic ací.

LITERATURA ERÒTICA A QUATRE MANS

2012-02-01T14:23:00.001+01:00

La periodista Elena Cívico ens entrevistà la setmana passada per al diari digital NONADA. Avui s'ha publicat l'article que tot seguit transcric.

‘Somiant amb Aleixa’ és una novel·la escrita a quatre mans: les de Mercè Climent i Francesc Mompó. Dos autors, d’Alcoi i l’Olleria, que aconseguiren fondre’s en un sol durant un any per tal de trenar una història plena d’intenses escenes sexuals. Una obra d’acurada prosa que ha estat guardonada amb el XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida.

Escriure ‘Somiant amb Aleixa’ no va ser un cas d’ignició espontània, sinó més bé un desig de lenta cocció per a l’agrònoma i filòloga, Mercè Climent, i per al seu marit i també escriptor, Francesc Mompó. Un exercici que va culminar en un llibre que destaca per la seua prosa i per posseir un estil capaç de fer moure el cos del més experimentat dels lectors. Ambdós venien de publicar obres infantils i juvenils, poemaris també, però mai s’havien plantejat endinsar-se en aquest gènere.

Ser parella té avantatges si parlem de literatura eròtica?

Té molts avantatges, però dos en concret. El grau de complicitat quan tractes l’erotisme és fonamental, però també la disponibilitat de temps. Si ho hagueres de fer amb una altra persona seria realment complicat.

Us imposareu condicions a l’hora d’escriure?

Només una. A cada capítol hi hauria una situació eròtica distinta. Hem escrit el que ens ha abellit. Durant la trama el lector va trobant-se amb situacions eròtiques diverses, treballades des d’enfocaments diferents i amb una ampla varietat pel que fa al lèxic. El llenguatge eròtic és altament elevat, podríem dir que un 60% de la novel·la parla directament sobre sexe. De fet, quan els membres del jurat qualificaren l’obra digueren que era pornogràfica. Al mateix individu, en un moment donat, li pot abellir ser més dolç i en altres més bèstia. En quin moment deixa una situació d’ésser eròtica per a passar a ser pornogràfica? Doncs quan comença a embafar-te. La nostra intenció sempre ha estat dignificar el gènere i per això hem tingut molta cura del llenguatge. En ‘Somiant amb Aleixa’ hi ha literatura, novel·la i erotisme.

No us ha fet por destapar les vostres intimitats?

Com a parella estem molt contents perquè escriure’l, presentar-lo… ens ha permès compenetrar-nos més encara, però no és una obra autobiogràfica, és ficció. No ens ha passat ni de bon tros tot el que li passa a Aleixa.

De vegades ni nosaltres sabem qui ha escrit què. Fins i tot discutim qui dels dos ha escrit un paràgraf. A la gent li agrada jugar a endevinar si hi ha un mà femenina o masculina al darrere del text. Realment mai hem volgut que es notara que hi havia quatre mans escrivint, ni que ens reconegueren. Som un autor bicèfal.

Continuareu treballant conjuntament?

Cadascú de nosaltres té la seva carrera literària, però no descartem res. De fet ara anem a participar en una antologia de contes eròtics. Som parella i compartim molts projectes, però no tenen per què ser tots conjunts.

Somiant amb Aleixa (Sinopsi)

Aleixa, la jove protagonista que dóna nom a la novel·la, compta amb un atípic do heretat de les dones de la seua família: quan algú somia amb ella, ella somia el mateix. Aquests pensaments impropis proporcionen a Aleixa informació molt valuosa de les persones que l’envolten. Però el que en principi sembla un avantatge es converteix en un turment, ja que cada vegada que la son la venç, viu la intensitat d’unes escenes eròtiques de les quals ella és sempre la protagonista. Un amic, un company de feina, un venedor… tots desitgen Aleixa. Una llibreria, un despatx, un emprovador…, no importa el lloc ni el moment. El desig que ella desperta, l’anhel pel seu cos, faran trontollar els sentiments propis.

Font: http://www.nonada.es/2012/02/literatura-erotica-a-quatre-mans.html

Somiant amb Aleixa a l'Olleria

2012-01-28T17:45:00.001+01:00

Ahir, 27 de gener, Somiant amb Aleixa es presentava a la Biblioteca de l’Olleria (la Vall d’Albaida), la localitat d’un dels seus autors: Francesc Mompó. L’obra, guardonada amb el XVII Premi de Literatura Erótica la Vall d’Albaida, viatjava per primera vegada a aquesta comarca.

Tot i que el dia no acompanyava –pel fred, per la humitat i, sobretot, per la pluja inclement que queia– una trentena de persones assistiren a l’acte.

Fou una presentació un tant atípica ja que començàrem amb la signatura d’exemplars. Després férem un parell d’entrevistes per a les televisions MK d’Ontinyent i la Comarcal TV.

Finalment fou el jove escriptor ollerià, Ángel Cano, qui ens presentà, ja que Josep Albinyana per causes de salut (no greus) no pogué anar-hi com estava previst.

Nosaltres parlàrem de la gènesi de l’obra, del procés de creació i férem un tast de la novel·la llegint-ne un fragment (per aquells qui ja la coneixen, part de l’escena que ocorre a la llibreria). En acabant s’obrí un diàleg amb el públic força interessant.

Aprofitant la Nit de Sant Valentí que se celebra a Ca les Senyoretes d'Otos el dissabte 11 de febrer, Somiant amb Aleixa tornarà a estar a la Vall d’Albaida. Més informació ací.

Crònica: Mompó i Climent

Fotos: Vicent Martí

"Corre, Tango Bob, corre!" (Ed. Tabarca, 2011), de Maurici Belmonte

2012-01-28T16:24:00.003+01:00

Una altra nova travessia en la qual m'he embarcat: fer breus ressenyes per a l'apartat de Panorama del diari valencià Levante, una columna que porta com a títol El llibre de la setmana. M'estrene amb una novel·la molt recomanable de l'escriptor Maurici Belmonte, Corre, Tango Bob, corre!, guanyadora del I Premi de Narrativa Juvenil de la Safor i publicada per l'editorial TABARCA .

"Fronteres de vidre" al Club de Lectura de l'Alcúdia de Crespins

2012-01-27T08:58:00.001+01:00

Ahir, a les 19.00h l’escriptor Francesc Mompó tingué un encontre amb els membres del Club de Lectura de l’Alcúdia de Crespins (la Costera), per parlar del llibre Fronteres de vidre (Ed. Germania) que s’havien llegit amb anterioritat. Ja fa vora tres anys que els lectors que el formen es reuneixen una vegada al mes per parlar d'un llibre i, moltes vegades, trobar-se amb els mateixos autors. Alguns autors que han estat convidats han estat Toni Cucarella, Manel Alonso, Esperança Camps, Francesc Bodí o Xavier Aliaga. És curiós que la major part dels lectors no viuen a l'Alcúdia, sinó que es desplacen des d'altres localitats pel plaer de compartir una estona parlant de literatura.

Josep Manel Vidal, organitzador d’aquest club de lectura, fou l’encarregat de presentar Franesc Mompó, que tot seguit parlà de la gènesi i del procés d’escriptura d’aquests relats que riberegen la frontera entre el món real i el fantàstic, esguitats d’elements surrealistes i de realisme màgic.

Un grup de lectors interessadíssims per la literatura estigueren interactuant amb l’autor al llarg de tota la sessió, en amical i acollidora conversa. En acabant, l’autor signà exemplars del llibre.

M'ESTRENE EN EL DIARI GRAN DEL SOBIRANISME

2012-01-25T11:10:00.003+01:00

Una nova travessia en la qual m'he embarcat: col·laborar en el periòdic digital Diari Gran del Sobiranisme (DGS). Vull que els meus "articles" siguen una finestra a la cultura del País Valencià, majoritàriament em centraré en matèries relacionades amb la llengua i la literatura catalanes, temes que més domine, això no vol dir que en algun moment no puga parlar de música, teatre o d’altres actes.

L’encete amb la ressenya d’un excel·lent llibre de poesia Simfonia per a un estat de coma (Ed. Perifèric, 2011) de Ramon Ramon, aprofitant que la setmana passada el presentà a València.

"Ramon Ramon (Catarroja, 1970) ens ofereix amb Simfonia per a un estat de coma un poemari molt atrevit, perillosament pretensiós arribà a dir ell en la presentació del llibre fa pocs dies a València.

Més que d’un recull de poemes es pot parlar d’un sol poema, un poema llarg dividit en estrofes de vuit versos, sempre decasíl·labs amb rima consonant –que mai no es repeteix– i cesura en la quarta (l’endecasíl·lab clàssic, el d’Ausiàs March)..."

Article complet.

Presentació de "Simfonia per a un estat de coma", de Ramon Ramon

2012-01-20T10:34:00.004+01:00

Ahir, 19 de gener, tenia lloc la presentació del darrer llibre del poeta catarrogí Ramon Ramon, Simfonia per a un estat de coma (Ed. Perifèric).

L’acte estigué presentat pels també poetes Ramon Guillem i Jaume Pérez Montaner. El primer, ens parlà de la col·lecció de poesia de Perifèric Edicions en qualitat de director i la travessa personal que havia fet per aquest últim treball de Ramon Ramon, després de llibres com A tall d’incendi, Primavera inacabada, Contra el desig i Cor desmoblat.

Pérez Montaner, recordà l’estudiant brillant i callat que assistia a les seves classes, a qui havia d’arrancar-li les respostes; però amb qui mantingué fora de l’aula moltes hores de converses davant d’un cafè o una cervesa, juntament amb l’altre alumne destacat que havia de rendir-se també a les lletres: Antoni Martí Monterde.

No s’estigué de parlar de l’obra que precedeix aquesta Simfonia per a un estat de coma i també oferir-nos un tast d’ella.

Potser per alguns resulte un llibre de versificació rígida, forçat i engarrotat en la forma –com ben bé explica el propi autor al final del llibre–, però ell ho ha volgut fer així i no es pot negar la gran ductilitat de la seva dicció poètica, continuava Pérez Montaner.

Més que un recull de poemes és un llarg poema dividit en estrofes de vuit versos amb rima consonant (ABBA ABBA), que mai no es repeteix. Pérez Montaner el definia com un gran mural d’aquest inici del segle XXI, que ens mostra la visió global i ètica del que significa viure en aquest temps i en aquest món, amb la visió fugaç i el record del segle anterior; un gran mural obert que admet múltiples lectures. Gran part del poema –o poemari– se centra en l’atac mordaç i directe a Déu, una cosa inèdita en la nostra literatura.

Costa trobar precedents en les lletres catalanes, però Pérez Montaner no pot deixar de veure la influència del Paradís perdut de John Milton. Quant a les influències poètiques de Ramon Ramon, que es repeteixen al llarg de la seva obra, cita Ausiàs March i Vicent Andrés Estellés.

Com explicà el propi autor el llibre està bastit sobre un fil argumental banal que li serveix per introduir personatges (simbòlics i reals) i circumstàncies, algunes de les quals enllacen amb fets passats (atac de les torres bessones) o malauradament encara ben presents en la nostra societat (malaltia i pobresa en Àfrica, deteriorament de la ciutat de València...), amb referències clares a la Bíblia (com ara el Gènesi des del punt de vista de l’Àngel rebel).

L’acte acabà amb la lectura d’alguns poemes per part de Ramon Ramon i la signatura d’exemplars.

A la solapa del llibre podem llegir un escrit que ens parla del contingut del llibre, jo diria que un avís al lector: A Simfonia per a un estat de coma hi apareix un Déu que no parla, un dimoni que parla massa, un Crist que es droga, un cec que també parla massa, la seva filla que plora, uns pinxos que no perdonen... Hi ha una violació, una venjança, una esperança, un dubte... Sobretot hi ha un dubte, un tic-tac que ni dorm ni es desperta, com el so repetitiu d’un estat de coma. En definitiva, la lectura d'aquest llibre de poesia no us deixarà indiferents.

Cinc escriptors de Catarroja: Albert Hernández Xulvi, Ramon Guillem,

Ramon Ramon, Enric Monforte, Armand Company.

Crònica i fotos: Mompó i Climent

POLÍTICA LINGÜÍSTICA DE BANKIA

2012-01-19T11:36:00.001+01:00

Queda ben clar quina és la política de Bancaixa (ara Bankia) davant la llengua.

Us imagineu que un banc espaNol us envia un paperet com aquests on hi diguera, per exemple: "solo por aver hutilisado". Què en pensaríeu? És fàcil que molts canviaríem els diners de "forat". I per què hem de consentir-ho en el cas del valencià/català?

Simfonia per a un estat de coma, de Ramon Ramon

2012-01-16T11:12:00.000+01:00

Aquest dijous, 19 de gener, el poeta Ramon Ramon (Catarroja, 1970) presenta el seu darrer llibre Simfonia per a un estat de coma a la Casa del Llibre de València. Serà a les 19.30h i l'acte estarà presentat pels també poetes Jaume Pérez Montaner i Ramon Guillem.

Perquè en feu un tast, us deixe aquests versos que enceten el llibre:

Feliç és Déu, que és mort al paradís,

que no és prenyat, ni violen la filla,

ni es droga mai, ni espera a la cruïlla

com l'embrió d'un úter malaltís.

L'Àngel rebel, que ho veu tot des d'un pis

al gratacel més ruïnós de l'illa,

apaga els llums i el televisor brilla

com un llampec que s'engoleix l'abís:

ESCRIT INÈDIT: "Gener de 2002. L'assumpció"

2012-01-14T15:42:00.001+01:00

(foto de la xarxa)

Gener de 2002. L’assumpció.

He tornat a abocar-me a la pàgina en blanc, als meus temors, a mi mateix. Sempre he escrit quan he sentit que em mancava quelcom per sentir-me feliç –és difícil definir la felicitat– almenys sí, tranquil. I ara em falta allò més important: temps.

Fa uns dies que torne a ser a casa, no sé molt bé quants, sembla que un parell de setmanes, potser menys. M’han extirpat un tumor cerebral: glioblastomanosequemés s’anomena el bitxo que ha volgut furtar-me la vida.

L’oncòleg m’informà que l’operació duraria quasi vuit hores. Mentre el meu cos patia jo m’he limitat a dormir. No recorde haver somniat res durant l’estança. M’he despertat en una sala menuda i connectat a un fum de màquines. El primer pensament que he tingut ha sigut estic viu. Sent una pressió espantosa al cap i veure el tub que em surt de l’embenatge no em tranquil·litza massa. El llit està situat una mica de gaidó i això encara augmenta la sensació de mareig i d’embotament.

Em diuen Joan Antoni Climent, tinc quaranta-quatre anys i m’acaben d’operar d’un tumor cerebral, em dic a mi mateix per comprovar que les facultats mentals han quedat intactes. Era un dels riscs, juntament a quedar-me en una cadira de rodes o, fins i tot, quedar-me fet un vegetal. Menege un dit, dos dits, la mà sencera. El braç dret. L’esquerre. No, pel moment no sóc un vegetal. Continuaré sent animal.

S’acosta a mi una dona jove vestida de verd. Em pregunta com estic mentre m’il·lumina les ninetes amb una llanterneta, tafaneja alguns botons de l’aparell i finalment em canvia l’ampolleta del degoter. No sé si espera resposta, però li dic que tinc molta set. Ella somriu, i diu que pel moment hauré d’estar unes hores sense ingerir líquids ni aliments. Amb el somriure encara dibuixat als llavis em diu, mira, assenyalant-me una finestreta que hi ha just enfront.

La meva dona, els meus fills, el meu germà. Què fa ací el meu sogre? Desapareix i apareix vestit de verd al meu costat. Em dóna paraules d’ànims. En un altre temps potser li haguera preguntat què fas ací, com és que entres abans que Adela i els meus fills. Ara, no. Només s’està uns segons. Sent entretallades les paraules dels meus fills que em parlen per una mena de telèfon. Papà, com estàs? Els tremola la veu i a estones fugen del marc de la finestra, per retornar amb els ulls rojos i enfonsats. Els somric i els dic que estic bé. Però, estic bé? Adela, que han dit els metges? li demane quan és ella la que emplena de verd l’habitació. Em diu que tot ha anat bé, que era un tumor benigne, però perquè no es torne a reproduir hauré de seguir un tractament de quimioteràpia i de radioteràpia. Vull creure’m això, però li he vist el dolor enganxat al rostre i l’absència de mirades darrere del vidre. No insistesc més, amb eixa “veritat” serà més fàcil.

Escrit publicat en la web

de la Comarcal Edicions

Qüestionari per a omplir el temps lliure

2012-01-09T14:17:00.001+01:00

Fa una setmana em feren un breu qüestionari per al suplement d'oci i temps lliure Pericana d'Alcoi. Us anime a contestar aquestes mateixes preguntes (de manera breu) i que les pengeu al vostre blog, així anem coneixent-nos una miqueta més i engrandint les possibilitats per a gaudir del nostre temps lliure.

1. Quina pel·lícula ens recomanes per a vore en casa en un cap de setmana de pluja?

Per a una vesprada llarga de pluja: Lawrence d'Aràbia, de David Lean.

2. I quin llibre ens aconselles?

Un parell: un de relats màgics “Fronteres de vidre” de Francesc Mompó i una novel·la eròtica “A foc lent” de Ramon Guillem.

3. A quin restaurant ens duries a dinar i per què?

Restaurant Ca Pau de l’Olleria (la Vall d’Albaida), on es poden menjar i degustar els millors arrossos valencians.

4. La teua copa preferida? I en quin bar?

Un gintònic, al Café Lisboa de València, just darrere de La Llotja.

5. Recomana'ns un espectacle que es faça damunt d'un escenari (tant se val si és teatre, dança o concert de música)

Per les dates que són recomanaria anar a veure el Betlem de Tirisiti (no cal tenir xiquets menuts per a fer-ho).

6. I quina és l'escapada de cap de setmana que no haurie'm de perdre's?

A Otos (la Vall d’Albaida) per conèixer la ruta dels rellotges de sol, per dormir a l’hotel rural Ca les senyoretes que dirigeix la família de l’escriptor Joan Olivares.

AVUI ÉS LA BURRETA

2012-01-04T12:08:00.000+01:00

Ja manca molt poc per a la nit més màgica de l’any, aquella en què els Reis de l’Orient passejaran per totes les localitats alhora -què voleu?, són màgics- i repartiran llum i color entre els més menuts.

A Alcoi, el dia 4 de gener al vespre se celebra el preludi de la Cavalcada dels Reis Mags, l’arribada de l’Ambaixador Reial i el seu seguici a Alcoi, un acte que data de 1924. L’emissari de Ses Majestats, que va muntat en una carrossa tirada per dos bous, fa un recorregut per la ciutat i anuncia, mitjançant la lectura del Ban Reial on s’anuncia la imminent arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar, vinguts de l’Orient.

El seguici de l’Ambaixador està format pels personatges del Betlem de Tirisiti, els patges amb les torxes, grups de música, balls tradicionals i les Burretes, dos ases que porten sobre els lloms dues alforges buides. A mesura que el seguici avança en el seu recorregut, la mainada d’Alcoi va dipositant dins aquestes particulars bústies les cartes que han escrit als Reis. Per aquesta raó aquest dia rep el nom de La Burreta. Aquesta nit, Ses Majestats llegiran totes les cartes i a s'endemà portaran els regals.

FELICITACIÓ 2012

2012-01-02T19:27:00.000+01:00

A tots els blogaires...

LECTURES 2011

2011-12-30T15:08:00.001+01:00

Aquests dies he vist que alguns blogaires han elaborat llistes amb els llibres llegits en 2011. Em sume a la iniciativa i aprofite per desitjar-vos un 2012 ple de bones lectures.

1. Pepita Jiménez, Juan de Valera.
2. Misericordia, Benito Pérez Galdós
3. Los pazos de Ulloa, Emilia Pardo Bazán
4. Pipá y otros cuentos, Clarín
5. Los intereses creados, Jacinto Benavente
6. Segunda antología poética, Juan R. Jiménez
7. La tía Tula, Unamuno
8. Poesía española contemporánea (1934), Gerardo Diego.
9. Nada, Carmen Laforet
10. Las salvajes en Puente San Gil, José M. Recuerda
11. Volverás a región, Juan Benet
12. Todas las almas, Javier Marías
13. El último tercio del siglo. Altología consultada de la poesía española.
14. La familia de Pascual Duarte. Cela.
15. La Regenta. Clarín.
16. Hòmens i falagueres. Cucarella.
17. Els somriures de la pena, Manel Alonso
18. Els papers àrabs. Ivan Carbonell.
19. Barça or Barzakh. Gemma Pasqual.
20. Les ratlles de la vida. Raquel Ricart.
21. Georges Brassens de Ramón-Luis Chao
22. Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés (selecció de Jaume Pérez Montaner).
23. Momo, Michael Ende.
24. El túnel, Ernesto Sábato.
25. El hombre duplicado, Saramago.
26. El teu cos és un ésser viu, Joseph M. Vidal.
27. La formació de la llengua catalana. Antoni M. Badia i Margarit.
28. El llibre dels feyts, Jaume I.
29. L’espill, Jaume Roig.
30. Jo confesso, Jaume Cabré.
31. Estel i els àngels, Lourdes Boïgues.
32. Difícil decisió, Joaquina Barba.
33. El verí de la cobra, Josep Millo.
34. Llibre de les enrònies, Vicent Penya.
35. Homes, Isabel-Clara Simó.
36. Senyoria, Jaume Cabré.
37. Els treballs d’Hèrcules Llopis, Teresa Broseta.
38. Cartes del més enllà, Olga Borràs.
+ 31 originals que optaven al XVIII Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida i alguns llibres de la Bíblia de Montserrat.

ENTREVISTA A CANAL 9

2011-12-23T09:21:00.000+01:00

Aquesta és l'entrevista que el periodista Jesús Montesinos ens féu a Francesc i a mi el passat 16 de desembre per al programa L@Nit del Canal Nou24 de RTVV. Parlem del nostre últim llibre escrit a dues veus -o quatre mans- Somiant amb Aleixa i, en general, de literatura eròtica. Si us ve de gust veure'l només heu de clicar el play.

Presentació de "Vides desafinades" de Xavier Aliaga a ca Revolta

2011-12-22T19:09:00.001+01:00

Ahir es presentava a ca Revolta el darrer llibre del periodista i escriptor Xavier Aliaga: Vides desafinades (Edicions 62). Aquesta és la tercera novel·la de Xavier Aliaga i el tercer guardó important que rep. En 2005 guanyà el VII Premi de narrativa Vila de Lloseta per l’obra I si no ho dic rebente (Ed. Moll) i en 2008 el Premi Andròmina de Narrativa dels Premis Octubre per l’obra Els neons de Sodoma (Ed. 3i4). Amb Vides desafinades ha rebut aquest any que s’esmuny el Premi Joanot Martorell.

En la contraportada del llibre podem llegir que és una història de vides desconcertades travessades per la música, la lluita dels seus personatges contra la infelicitat i el desencís, en què Aliaga abandona l’humor esborrajat per endinsar-se en un altre registre més dramàtic.

Un novel·la que promet ser molt interessant. Un perfecte detall per a obsequiar per reis.

Estava previst que la presentació fóra breu –per això és que no havia cadires a la sala, una sala que s’omplí amb músics, periodistes i escriptors. Hugo Mas, Xavi Sarrià amb alguns membres d’Obrint Pas, Francesc Calafat, Jaume Pérez Montaner, Isabel Robles, Begonya Pozo, Raquel Ricart, Francesc Mompó, Anna Moner, Pau Sif, Empar Talens, Francesc Bononat... de segur que me’n deixe, disculpeu–, i que la música tinguera un pes important.

Per circumstàncies personals l'encarregat de presentar el llibre, Miquel Àngel Landete del grup Senior, s’endarrerí; així que l’escriptor Salva Company aprofitant que ja havia llegit el llibre improvisà unes paraules d’elogi. Tot seguit l’autor de Vides desafinades ens féu uns cèntims de l’obra i ens desvetllà alguns dels secrets que s’amaguen en les seves pàgines.

Mentre arribava Landete es féu una pausa que propicià salutacions, presentacions i converses força interessants entre els presents. Finalment el presentador arribà i, a més de parlar-nos de l’obra, ens regalà la interpretació d’una de les seves cançons en directe.

En acabant se serví una picaeta mentre Xavier Aliaga signava exemplars del llibre; i com que no tinguérem prou, un grupet marxàrem amb ell a pegar un mosset per continuar amb les converses i la celebració d’aquest nou llibre.

Crònica: Mompó i Climent

Dies de literatura a Sagunt: El plaer de la llengua compartida

2011-12-18T11:48:00.001+01:00

Dijous 15 de desembre Francesc Mompó i jo tancàrem el cicle Dies de Literatura que organitza l’Ajuntament de Sagunt amb un acte que portava com a títol: “El plaer de la llengua compartida” i que se celebrava a la Biblioteca Municipal de la localitat.

L’escriptor Vicent Penya fou l’encarregat de presentar-nos i parlar de la novel·la eròtica Somiant amb Aleixa. En una taula redona i en un ambient distés exposàrem alguns dels aspectes més importants del llibre, com és la gènesi de la idea o el mateix procés de creació a quatre mans. En acabant llegírem un fragment a dues veus i responguérem a totes aquelles preguntes que el públic ens féu.

Una hora abans i a pocs metres, a la seu del BLOC de Sagunt, Vicent Flor Moreno presentava el seu llibre Noves glòries a Espanya. Com que teníem una miqueta de temps vam escoltar la primera part de la xerrada.

Rematàrem la nit sopant en un restaurant del call jueu -lloc a visitar- acompanyats de bons amics.

Somiant amb Aleixa: ressenya de Sergi Durbà, en el blog Costumari Durbà

2011-12-16T14:42:00.001+01:00

Ressenya de la novel·la Somiant amb Aleixa que Sergi Durbà ha penjat en el seu blog: COSTUMARI DURBÀ.

És evident que l’últim Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida no deixarà indiferent ningú. Més aviat pornogràfic, endinsa el lector en un cúmul de carnalitat ben pujadet de to que té com a protagonista principal Aleixa, una aspirant a professora amb el do de somiar les mateixes escenes eròtiques que els seus coneguts més immediats, bé un alumne, bé unes companyes de feina o bé un simple propietari d’una llibreria, homes i dones per igual, en grup o en solitari. Aleixa s’ho engoleix tot. Original en el sentit que mai no havia llegit una novel·la d’aquestes característiques, ben bé es podria dir que el llibre es llig en tres estones, o com dirien els més atrevits, en tres bones manoles. Perquè tot en si és un al·legoria sexual, un autèntic guió de cinema X que ens delecta, pàgina a pàgina, amb un vocabulari ric i molt apropiat per a l’ocasió: clivella, xoneta, carabasseta, campaneta, encastar, pixorro, estacar, soca, petxina, estret congost, portella, creueta, blancs senderols, negres indrets, replecs de la tavella, envestida, embranzida, lletada, llengües de foc, tòtem venós, cabota... Impossible inventariar-ho tot. Aleixa apareix i desapareix per diferents etapes de la seua vida on el sexe i el goig infinit i, de vegades dolorós, sempre és el protagonista. Un torrent de plaer que es resumeix, per exemple, en una escena com aquesta, triada a l’atzar en aquest mateix moment:

"Estirats al sofà es besaven apassionadament, sense treva. Els plecs de la roba parlaven per si sols, cada moviment delatava el que estava ocorrent tela endins. Davall de la faldeta uns dits masculins es perdien per caus humits i perillosos. Al mateix temps, una mà femenina s’escolava per la bragueta i tenallava un membre que maldava per ser alliberat. D’una samarreta mig arregussada, naixia un braç fort, ben arrelat entre la saó d’un pit jovenívol. Tanmateix, la quarta extremitat havia quedat empresonada entre el pes dels cossos. Una mà que no definia siluetes, cinc dits que no dibuixaven desitjos, i el polpís d’ells que quedaven orfes de gustoses melodies".

"SOMIANT AMB ALEIXA" AL CASAL JAUME I CAMP DE TÚRIA

2011-12-03T09:47:00.001+01:00

Ahir, 2 de desembre, presentàrem la novel·la Somiant amb Aleixa al Casal Jaume I Camp de Túria a Llíria.

Rubén Pitarch, responsable del local, féu un recorregut per la nostra trajectòria literària abans de cedir-nos la paraula.

Francesc i jo, dedicàrem els primers minuts a fer els oportuns agraïments a Acció Cultural del País Valencià, que tant fa per la llengua i la cultura d’aquest país i que per això mateix tan assetjada està permanentment per les autoritats de la Generalitat Valenciana, per passar a pujar la temperatura del local amb la lectura d’un fragment de la novel·la –per a aquells que ja l’hagen llegida, aquell de la llibreria–.

Tot seguit anàrem parlant de la gènesi de l’obra i de les vicissituds d’escriure una novel·la eròtica amb la teva parella. En acabant responguérem a un fil d’interessantíssimes preguntes que ens feren des del públic i signàrem exemplars del llibre. Destaque especialment l’ambient distés i agradable que es respirava.

Un sopar enfaixat (de pa i porta, de cacau i tramús, de coixinera, pa amb oli, de... sabeu més maneres d’anomenar-lo?) tancà l’acte en informals converses i confessions de desficis. Tot un goig haver compartit vetlada amb els amic de Llíria i voltants que s’hi aplegaren a escoltar-nos.

Ps. Gràcies a l'acte "desvirtualitzàrem" dos amics de la xarxa: Josep de Benaguasil i Enric Sanç. Un plaer.

DELIRIS DE LLUNA AL CAFÉ L'INFERN DE MASSALFASSAR

2011-12-02T09:39:00.000+01:00

Ahir, primera nit de desembre, de fred i de rosada, tenia lloc la 5a edició Deliris de Lluna, Nits Poètiques de l’Horta, organitzades pel col·lectiu l’ANDANA (Amics del Patrimoni i la Cultura Popular). El lloc escollit per al sopar i el posterior recital fou el Café L’infern de Massalfassar,un petit i acollidor local a espatlles del mur sagrat de l’església, on és habitual la celebració d’actes com el d’ahir. Serà que la poesia està on més se la necessita? En aquesta ocasió els poetes convidats eren Ramon Guillem, Manel Marí i Pau Sif, a més de comptar amb la música i la veu de Rubèn Durà, que vam tenir el plaer de descobrir durant la celebració del II Sopar d’Estellés celebrat a Puçol el passat més d’octubre.

Vull destacar la importància i el valor que tenen els col·lectius com l’Andana que des de la seva humilitat i a base de molt d’esforç personal aconsegueixen generar i perpetuar actes com aquests que ajuden a vertebrar el nostre País i mantenir viva la nostra cultura, ignorada i menystinguda pels organismes oficials i mitjans de comunicació.

Alguns moments de la nit:

Manel Marí

Ramon Guillem

Pau Sif

Rubèn Durà

Presentació del llibre "Poemes de la resistència chicana" a València

2011-12-01T09:35:00.000+01:00

Ahir es presentà a la Casa del Llibre de València el llibre Poemes de la resistència chicana (Ed. Germania, col·lecció Plaerdemavida) del poeta, narrador, pintor, activista cultural, chicano per descomptat, Nephtalí de León, traduït al català per Carme Manuel, professora de literatura nord-americana de la Universitat de València i directora de la col·lecció Biblioteca Javier Coy d’estudis nord-americans (PUV).

L’acte estigué presentat per l’escriptor Manel Alonso i Català i el crític literari Francesc Calafat, comptà amb la presència de Carme Manuel i estigué amenitzat amb una lectura de poemes per part de Margarida Castellano.

Alonso i Català destacà el paper de l’Editorial Germania, que en temps de crisi està fent una travessa important per la literatura, la nostra i també la d’altres cultures. Calafat, per la seva banda, iniciava el discurs referenciant les paraules de Lluís Llach durant els lliuraments dels premis Miquel Martí i Pol aplicades al llibre presentat: no és només un llibre de poesia. Parlà de la importància dels traductors que ens obren finestres a d’altres cultures, que d’una altra manera seria impensable conèixer, i de com moltes vegades resten en l’oblit injustament. A més, afegí que en aquest sentit Carme Manuel no es solament una traductora sinó que aporta alguna cosa més a les traduccions que realitza.

Arribat el torn de Carme Manuel, ens confessà que en aquesta aventura sempre s’ha vist acompanyada de moltíssima gent i a ells dedicà les primeres frases. En acabant féu un recorregut per la seva trajectòria com a traductora i ratificà el que ja havia dit Calafat: el paper del traductor ara per ara no està valorat. Manuel ens presentà Nephtalí de León, en fotos i mitjançant la lectura d’un correu electrònic amb motiu de la presentació del llibre a València. Com no, explicà la causa que l’autor defensa en aquest llibre: canviar el relat repressiu que envolta la història i identitat de la comunitat chicana als Estats Units des de la reivindicació política i fer un homenatge als protagonistes de la història i cultura chicanes.

Finalment, Margarida Castellano ens regalà un petit recital amb cinc poemes que havia escollit del llibre Poemes de la resistència chicana. Amb una veu càlida es passejà pels versos de Somnis de la Raza!, Tortilla de Sant Valentí, Nativitat Americana, Ombra i acabava amb un Pare nostre en Chicano: El nostre jefito.

Amb una copeta de cava i la signatura d’exemplars finalitzava una vetllada literària molt agradable.

ESCRIPTORS AL TERRAT: VICENT USÓ I SILVESTRE VILAPLANA

2011-11-25T16:26:00.003+01:00

Ahir, 24 de novembre, Escriptors al terrat presentava dos escriptors de primera línia del País Valencià: Vicent Usó (Vila-real, 1963) i Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969).

Després de ser presentats per Ramon Guillem, poeta i vicepresident de l’AELC, tots dos feren un recorregut per la seva trajectòria literària; des de com començaren a escriure dins a com conceben la gènesi de creació.

Usó ens confessava com una mena de casualitat el dugué a concebre la primera obra: una talla del seu poble, Vilareal, que tot i ser d’un gòtic exagerat l’havien classificada anacrònicament en un temps molt anterior. Allò el portà a fer-ne un conte i a guanyar un premi local, cosa que l’esperonà a continuar.

Vilaplana ens explicà el determinisme que el portà a assumir la decisió de ser escriptor: en l’adolescència passà a un col·legi mixt Allò de trobar-se xiques a l’aula en plena eclosió hormonal el portà a fer poemes d’amagat, a relligar-los més tard i a guanyar un premi.

Els premis literaris apareixen com a element fonamental perquè l’escriptor s’ho crega i continue per aquesta via. I en aquest cas, donà dos produccions d’altíssima qualitat.

Després feren una passejada per alguns de les seves obres i com les havien concebudes. Així Vicent Usó referencià les obres La mirada de Nicodemus (Ed. 3i4, 1995), La taverna del Cau de la Lluna (Ed. Tàndem, 2001), El músic del bulevard Rossini (Ed. Proa, 2009), que nasqué perquè s’obsessionà amb la mirada profunda d’un acordionista que tocava prop del metro per on passava cada dia o La ma de ningú (Proa, 2011).

Per la seva banda, Silvestre Vilaplana parlà de Les cendres del cavaller (Editorial Bromera, 2004), L’estany de foc (Ed. Bromera, 2010) o El quadern de les vides perdudes, darrer premi de la Diputació de València, que justament arreplegava poques hores abans. Afegí Vilaplana la necessitat que sent com a creador d’anar alternant els gèneres: poesia, novel·la juvenil i narrativa d’adults.

En acabant s’establí un diàleg amb el públic on destacà el paper que ha de jugar l’escriptor en aquest petit país entrela professionalització i la precarietat: disponibilitat de temps per escriure i promocionar l’obra, paper de les editorials, trencament de la unitat dels Països Catalans amb fronteres de mercat, polítiques institucionals, etc.

I com no, uns quants rematàrem la nit sopant a la pizzeria dels poetes (La Papardella), onomàstica batejada per l’escriptora i periodista Núria Cadenes.

Més informació dels autors:

VICENT USÓ

SILVESTRE VILAPLANA

ENTREVISTA EN EL SUPLEMENT QUADERN (EL PAÍS)

2011-11-24T13:48:00.000+01:00

En l'edició d'aquesta setmana del suplement Quadern (El País) apareix l’entrevista que fa unes setmanes ens féu el periodista i escriptor Xavier Aliaga a Francesc i a mi, amb motiu de la gira promocional de Somiant amb Aleixa (Edicions Bromera, 2011), novel·la guanyadora del XVII Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida.

LINA PANXOLINA AL COL·LEGI HERETATS DE L'ALCÚDIA

2011-11-22T10:14:00.000+01:00

Ahir vaig tenir un encontre amb els alumnes de 3r i 4t de primària del col·legi Heretats de l’Alcúdia, que celebra aquest mes de novembre el Mes de les Lletres.

Només baixar del tren trencà a ploure amb força i, encara que tenia paraigües, vaig entrar al centre calada fins als ossos. Però de seguida m’arribà l’escalfor dels xiquets que es delien per fer preguntes, respondre a les qüestions que jo els feia, contar anècdotes, explicar noves idees per a futurs llibres... i, és clar, perquè els signara el llibre o encara que fos una mà, un full arrencat o un marcapàgines.

Gràcies a tots, mestres, alumnes i direcció per la bona rebuda i haver-me fet passar una estona tan agradable.

Novel·la Eròtica Valenciana a Gandia amb Gonga, Climent, Mompó i Mínguez

2011-11-20T16:36:00.000+01:00

Divendres, 18 de novembre, tingué lloc a la Fundació Casal Jaume I La Safor-Valldigna (Gandia) una xerrada sobre Novel·la Eròtica Valenciana. No puc estar-me’n de comentar que aquest local és magnífic i s'hi desenvolupen multitud d’actes culturals.

L’escriptor Josep Gonga, autor de Trinquet, trincant (VI Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida) fou l’encarregat de presentar l’acte. Féu un recorregut per la literaura eròtica en general i en la nostra llengua en particular, fins detindre’s en el moment actual per mostrar una fotografia de la situació present del gènere. Quedà clar que l'element eròtic sempre ha estat present en la literatura, i és que l'erotisme és un element important en l'existència de la humanitat, i haguera estat inversemblant que la literatura no haguera begut d'ell, i a línrevés. (Aprofite el referent per enllaçar el link on està penjada aquesta novel·la i que podeu descarregar de manera gratuïta).

En acabant, jo vaig deixar clar que no era cap experta en literatura eròtica, únicament he llegit alguns clàssics del gènere i juntament amb Francesc Mompó, m’he endinsat en l’aventura d’escriure una novel·la d’aquest tipus: Somiant amb Aleixa. Tampoc no m’agrada massa la idea de fer divisions i subdivisions en l’àmbit literari, i que per a mi, literatura només hi ha de dos tipus: bona i dolenta. La xerrada versava sobre el gènere eròtic, sí, però jo vaig voler deixar clar que per damunt de tot anàvem a parlar de literatura, en majúscules i sense cognoms. O és que els autors que han escrit literatura eròtica els hem d’anomenar «subescriptors»? Enllaçant amb el discurs de Gonga em vaig atrevir a parlar de Sade com a l'autor que marcà l'inici de la narrativa eròtica moderna i d'alguns trets que caracteritzaren la seva obra i el gènere: recerca de totes les formes de plaer, manca d'inhibició, afany transgressor i provocador, voluntat de despertat el desig en el lector...

Francesc Mompó, a continuació, parlà dels conceptes d’erotisme i pornografia, deixant clar que la diferència entre ambdós és bastant subjectiva i que depén dels costums, de la societat en què estem submergits, de l’escala de valors de cada individu... També donà el seu punt de vista sobre el tarannà eròtic valencià.

Xavier Mínguez posava el punt i seguit a la primera part de la xerrada, amb una sèrie de lectures per demostrar les infinites maneres d’abordar l’erotisme / pornografia en la literatura.

La segona part de l’acte consistí en la presentació de les dos darreres obres guardonades amb el Premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida: Somiant amb Aleixa, del duet Mompó-Climent i La flor de Hanako, de Mínguez; així com del poemari eròtic De la fusta a l’aigua, de Francesc Mompó. Tots tres aprofitàrem per parlar de les lectures que, d'una manera o altra, ens han influït per fer la nostra.

L’acte finalitzà després d’un interessant debat amb els assistents i la signatura de llibres.

LITERATURA I EROTISME PER A LA VESPRADA DE DIVENDRES

2011-11-18T11:59:00.001+01:00

Avui parlarem d'erotisme i literatura al Casal Jaume I de Gandia, en una taula redona formada per Francesc Mompó i jo mateixa, autors de "Somiant amb Aleixa" (XVII Premi Literatura Eròtica la Vall d'Albaida en 2010) i Xavi Mínguez, autor de "La flor de Hanako" (XVIII Premi Literatura Eròtica la Vall d'Albaida en 2011). L'acte estarà presentat i moderat per Josep Gonga, autor de "Trinquet, trincant" (VI Premi Literatura Eròtica la Vall d'Albaida en 1998).

Esteu tots convidats.

Presentació "Des del rovellet de l'ou d'Elx" de Joan-Carles Martí a València

2011-11-17T16:18:00.003+01:00

Ahir, 16 de novembre, el Centre Octubre de València acollia un dels activistes per la llengua i cultura catalanes més coneguts del País Valencià des de les seves talaies d’Elx i Guardamar, llicentciat en traducció i interpretació, diplomat en turisme, coneixedor de moltes llengües... o com ell mateix es defineix un valencià d’Elx, de llengua i cultura catalana: Joan-Carles Martí i Casanova. I també el seu darrer llibre: Des del rovellet de l’ou d’Elx, un assaig on reflexiona sobre la gran ciutat a la fita sud de la catalanitat cultural.

El lexicògraf alcoià Eugeni S. Reig fou l’encarregat de presentar Joan-Carles Martí. Reig explica que la seva relació es bastí a través de les ones –cibernètiques– fa uns deu anys arran d’un foro sobre llengua catalana en internet. D’ell diu que és un políglota i una autèntica mina lexicogràfica. Com a exemple cita una cinquantena de paraules pròpies del valencià sud-meridional, principalment d’Elx, com per exemple “aidar” (ajudar), “juguesca” (joguet), "pantasma" (fantasma), "glai" (ensurt), "formigó" (formiga) o “manyaco” (xiquet xicotet), aquesta darrera també la diem a Alcoi.

L’escriptor ollerià Francesc Mompó ens endinsà de seguida en les pàgines del llibre, abans però creié necessari definir l’autor ja que això ens donarà bona idea del que hi trobarem: «home culte, enamorat d’una terra que vol lliure; intel·ligentíssim; tocat del do de les llengües; faener com pocs; de llengua esmolada i cristal•lina... i així un enfilall inesgotable d’altíssima adjectivació, a la qual afegiria el de la lleialtat i el de la bonhomia».

Des del rovellet... és «un llibre d’assaig en el ple sentit de la paraula: literatura d’idees. Vint-i-tres articles on ens posa davant dels ulls la realitat catalana de l’extrem sud dels Països Catalans perquè qui vulga oir que oja a més de fer-nos gaudir de l’encís del seu tall literari. Fons i forma es fonen en aquest recull de mirades on no s’està d’incrustar-hi, a la més mínima excusa, tot un refilall de formes lingüístiques elxanes dedins i defora i de la redor per fer-ne constància reivindicativa davant l’estantissa política de la capitalitat secessionista de València»..

Mompó acabà dient que «llegir aquesta obra és fer-se una dosi d’autoestima per a tots aquells que continuem sentint-nos fills de la llengua i la cultura catalana que ens segrega la suficient adrenalina per a continuar lluitant contra el nacionalisme excloent castellà que intenta dividir-nos per anorrear-nos».

Acabades les presentacions, Joan-Carles Martí agafà el torn de paraula. Experiències personals i anècdotes es donaven la mà per oferir-nos la realitat social, cultural i lingüística de la ciutat d’Elx. També alguns assistents donaren el seu punt de vista sobre la situació lingüística del català, com Víctor Iñurria, Agustí Ventura o Enric Marco. Un poc abans de les nou es donava per finalitzada la xerrada. Encara hi hagué temps perquè l’autor dedicara alguns exemplars del llibre. durant més d’una hora. A mi l’acte se’m féu molt curt ja que escoltar Joan-Carles és amarar-te de cultura i saviesa.

A l’enllaç podeu veure la intervenció sencera de Francesc Mompó:

http://youtu.be/kF8Crw6Ap4c

LLIURAMENT PREMIS LITERARIS CIUTAT ALZIRA 2011

2011-11-12T18:57:00.000+01:00

Anit anàrem al sopar de lliurament dels Premis Literaris Ciutat d’Alzira. És un goig acudir d’hora a aquest esdeveniment per poder trobar-te amics i coneguts del món de les lletres que d’altra manera l’atzarosa vida de cadascú fa que ens veiem poc. Una mitja horeta abans el rebedor de la Sala Rex Nature d’Alzira bullia d’escriptors, professors i gent tocada per la literatura.

Al voltant de vuit-centes persones ens deixàvem emportar pel ragttime del grup musical València Hot Five que ens amenitzaria al llarg del la vetlada, les copes de martini i les salutacions. Després, amb una organització d’enveja entràrem a la sala on entre plat i plat, retall de conversa, glop de vi i salutacions des de la llunyania a algú que ataüllaves o t’ataüllava, anaven deixant caure els guardonats en les diverses modalitats.

L’actor valencià Àlex Gadea fou l’encarregat de conduir l’acte.

Els primers a recollir l'estatueta dissenyada per l'artista Manuel Boix van ser els guanyadors de les modalitats de teatre, narrativa infantil i narrativa juvenil que es van fer públics en dies anteriors. Paco Romeu va rebre el VI Premi de Teatre Ciutat d'Alzira per Iceberg; Juan Emilio Gumbau el XVI Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre per El viatge de lluna a les muntanyes; i Raquel Ricart el XVI Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil per A les mans perdudes.

La resta de premis, que encara no es coneixien, es lliuraren després del sopar. Berna Blanch, va ser el guanyador del VI Premi de Poesia Ibn Jafadja, amb l’obra Pol·len, un poemari sentit i fet en llargues caminades per la nostra geografia, una reflexió sobre la condició humana a través de la contemplació del paisatge.

El XVII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General, va ser per a Josep Maria Seguí, professor de la Universitat Politècnica de València per Biotecnologia al menú. Manual de supervivència en el debat transgènic, una obra que es proposa donar informació científica a la societat perquè puga decidir sobre les bondats i els perills dels transgènics.

El XIII Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta va recaure en l’obra El somni d'una pàtria de paraules, de Josep Piera, una biografia novel·lada de Teodor Llorente que vol traure del que Piera anomena “l'Alzheimer valencià” el qui va ser el poeta i el personatge més rellevant del nostre segle XIX.

Es reservà per al final el lliurament del més antic dels guardons: el XXIII Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira, que va recaure en l’obra La trampa del desig, de l’escriptor Urbà Lozano, segons el jurat una novel·la sobre el desig que ens desvela els anhels més profunds que tots covem al nostre interior.

Doncs això, enhorabona a l’editorial Bromera i enhorabona als escriptors guardonats.

Jaume Cabré presenta "Jo confesso" a València

2011-11-11T16:56:00.002+01:00

Ahir, 10 de novembre, l’escriptor Jaume Cabré va presentar el seu darrer llibre, Jo confesso, en un acte organitzat per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Toni Gisbert, secretari d’ACPV va donar la benvinguda en nom de l’entitat al nombrós públic assistent. Tot seguit Francesc Calafat, crític literari, i Núria Cadenes, escriptora i periodista establiren un diàleg –triàleg– amb l’escriptor.

Va ser un enorme plaer estar allí i poder escoltar Jaume Cabré. El primer que digué fou que estava molt content de veure tanta gent somrient. I era cert, jo estava allà asseguda i em sentia realment molt feliç, i en moltes ocasiones em vaig sorprendre a mi mateixa amb un somriure de satisfacció dibuixat a la cara.

Jaume Cabré és un home que estima amb passió la literatura, i això queda de manifest quan parla de la manera que té d’abordar les seves novel·les. Núria Cadenes comentà que l’imaginava en una habitació amb les parets plenes d’esquemes, apunts, fotos... (semblants als dels investigadors que vegem a les sèries americanes). Lluny d’això, Cabré confessa que ell s’escriu damunt. A la pregunta com es comença una història com Jo confesso, ell respon que senzillament... escrivint. Desconeix el tema, quin serà el personatge principal, com començarà i molt menys com acabarà el projecte encetat; però ell escriu i escriu; a partir d’un pensament o d’una imatge o d’una melodia o d’uns versos (es confessa amant de la música i de la poesia)... Després d’uns mesos d’escriure sense rumb –fins i tot, anys– Cabré s’adona que tot el caos que ha creat necessita un ordre; explica que fins i tot els personatges se li rebel·len. Llavors es pregunta: «tu de què vols parlar?». I explica, referenciant Villatoro, que si ell sabera de què parlarà faria un assaig, però com ho desconeix es dedica a novel·lar. També confessa que és un novel·lista maratonià, que si escriu de manera complicada és perquè necessita apassionar-se i que les històries vagen sorprenent-lo –com al lector– a mesura que escriu. Li agrada incloure citacions, fins i tot autocitacions, i referències de tot tipus. I és que Jaume Cabré no solament fa literatura, sinó que es permet la llicència de jugar amb ella.

Tenia por que es parlara massa de l’argument o que es desvetllaren aspectes importants del llibre. Tanmateix, després de més d’una hora d’escoltar Cadenes, Calafat i Cabré només sé que Jo confesso tracta d’un personatge que intenta escriure un assaig sobre el mal i no se’n surt. Ara bé, Núria Cadenes adverteix que la seva lectura té efectes secundaris, i que es necessiten unes setmanes per pair l'obra. També afirma que és literatura de pes, i no solament per les mil pàgines que té el llibre. Al seu compte de féisbuc, Núria Cadenes, unes setmanes abans, publicava: «Tan bon punt vaig començar a avançar per les seves pàgines, em va atacar una idea recurrent: jo, de gran, vull ser com en Jaume Cabré. Sense bigoti, però com en Jaume Cabré. Quan duia trenta o quaranta pàgines, vaig canviar de parer; sense condicions: si cal, em deixo bigoti, però vull ser com en Jaume Cabré».

Acabat el diàleg a tres, es va donar la paraula a un públic força interessat i participatiu. Finalment, l’autor va signar exemplars del llibre als assistents que així ho desitjaren.

Al final de la nit coincidírem amb Jaume Cabré, Toni Gisbert, Núria Cadenes i l’editor de Proa a la Papardella –a partir d’anit la pizzeria dels poetes (Núria, ens encanta)– i fer sobretaula amb ells. En privat ens dedicà el llibre i ens férem algunes fotos.

Jo confesso... que estic llegint-me damunt.

VISITA AL COL·LEGI SANT ANDREU APÒSTOL DE L'ALCÚDIA

2011-11-07T08:27:00.000+01:00

Divendres 4 de novembre vaig anar al col·legi Sant Andreu Apòstol de l’Alcúdia per fer una xerrada als alumnes de 3r i 4t sobre la novel·la Lina Panxolina i el quadern màgic que han llegit aquest trimestre.

Cap a les 9.30 em reunia amb els xiquets i xiquetes de 3r i la seva professora Imma. Després de fer-los una breu explicació sobre el llibre ells em tenien preparades un fum de preguntes. Durant quasi una hora vam parlar sobre el fet d’escriure –en tots els grups sempre hi ha més d’un alumne que li agrada fer-ho i això els pot ajudar–, sobre els problemes que té el personatge i com acaba donant-los solució, sobre possibles temes per a fer una segona part del llibre –és molt interessant escoltar les històries que són capaços d’inventar–, sobre altres llibres que tinc escrits i, també, sobre les il·lustracions tan fantàstiques d’Àgueda Climent. Estigueren molt atents i participatius. Vaig deixar els últims minutets per dedicar-los el llibre –a ells els feia molta il·lusió– i per fer-nos fotos de grup. La darrera davant d’un mural gegant que havien preparat per a la visita. Havien escollit una de les il·lustracions de l’obra i cadascú d’ells l'havia acolorit al seu gust. Amb totes havien fet un fantàstic cartell de benvinguda. Moltes gràcies, em va encantar.

Després del pati vaig anar a l’aula de 4t de primària. He de dir que aquest grup em va sorprendre moltíssim. Havien disposat les cadires en cercle i m’havien reservat un lloc en la part més cèntrica –però també formant part del cercle. El professor em presentà als alumnes que em tenien preparada una sorpresa. Havien elaborat un escrit on m’explicaven coses sobre el seu poble, l’Alcúdia, com ara la situació geogràfica, els monuments, la població o les festes, i també del col·legi. Cadascú llegí tres o quatre línies, de tal manera que tots foren protagonistes durant uns instants. Em deixaren bocabadada, he de confessar-ho. A més, havien preparat una tanda de preguntes ben interessants que van anar fent-me d’un en un i de manera molt ordenada. Sota l’atenta mirada d’ells vaig anar contestant-les una per una. Com que amb aquest grup el temps fou més curt, em van dir que m’escriurien les opinions i preguntes al Llibre de visites del blog la setmana vinent. Finalment, vaig dedicar-los el llibre i també vam fer fotos de grup. També ells havien fet un mural amb una de les il·lustracions de la novel·la que havien pintat individualment. Des d’ací vull felicitar Fernando M. Furió per la implicació i la bona organització. Em duc un record molt grat d’aquest encontre i molt d’afecte per part de tots els alumnes.

XIII MES DE LES LLETRES A L'ALCÚDIA

2011-11-03T09:06:00.001+01:00

Encetem el mes de novembre i amb ell la XIII edició del MES DE LES LLETRES de l'Alcúdia. Sota el lema "el plaer de llegir, el gust d'escriure" s'han programat animacions lectores, xerrades, encontres... que reuniran lectors i escriptors per parlar de literatura.

Demà, a partir de les 9.30h, faré dues animacions lectores al voltant de la novel·la Lina Panxolina i el quadern màgic (Ed. Bullent) als alumnes de 3r i 4t de primària del col·legi Sant Andreu Apòstol.

Dimarts, 22 de novembre, a partir de les 9.30h estaré amb els alumnes de 3r i 4t de primària del col·legi Els Èvols.

SOMIANT AMB ALEIXA A COCENTAINA

2011-11-02T08:52:00.000+01:00

Dissabte, 29 d’octubre, en un dia molt plujós s’inaugurava la II Fira del Llibre dins de la 665 edició de la Fira de Tots Sants de Cocentaina.

Presentàrem la novel·la Somiant amb Aleixa de vesprada i arrecerats a l’edifici de l’Ateneu Musical. L’acte estigué conduït per l’escriptor Ivan Carbonell, que preparà una magnífica exposició amb Power Point. Ivan Carbonell féu una bona dissecció de la novel·la atenent a tots els ets i els uts més recòndits de la mateixa. D’ella digué que “és una novel·la eròtica d’alt voltatge que navega entre les escenes eròtiques més explícites i una narració suau, culta, àgil, directa a l’interior del personatge d’Aleixa i plena d’aspectes culturals d’interés”. A més afegia que és “una novel·la adulta vedada a qui es negue a somiar i connectar amb el desig”. Fins i tot s’atreví a identificar l’autoria en determinants fragments.

En acabant, no s’estigué de fer-nos unes interessantíssimes i personals preguntes com ara quines lectures hi ha darrere d'aquesta obra, el paper de la dona davant del sexe o la vitalitat del gènere eròtic en l'actualitat. Amb aquestes qüestions i les del públic assistent nosaltres explicàrem tot allò que volíem dir sobre la novel·la i que portàvem escrit en un guió que, aquesta vegada, no ens fou necessari. Per finalitzar llegírem un fragment molt suggeridor a dues veus.

Somiant amb Aleixa a la Fira del Llibre de Cocentaina

2011-10-28T15:06:00.006+02:00

Demà, a les 18.00h presentem la novel·la Somiant amb Aleixa a la II Fira del Llibre de Tots Sants de Cocentaina. Abans, estarem a la caseta de l'Editorial Bromera signant exemplars.

Per a més informació sobre l'acte premeu l'enllaç.

1r PREMI A LA MILLOR ENTRADA

2011-10-24T12:39:00.000+02:00

Fa uns mesos el Ramon del blog Una imatge i mil paraules organitzava la 2a edició del Premi a la millor entrada feta en un blog. Aquest concurs ens ha permés als participants, un any més, salvar de l'oblit alguns dels nostres posts i conèixer d'altres blogaires. És cert que aquesta segona edició no ha tingut la resposta de l'anterior, però 25 escrits no està gens malament.

Fa uns minuts m'he assabentat que el post que vaig publicar el passat 9 de març de 2010 (Àgata, ulls de gata) ha estat guardonat amb el primer premi, i no puc estar-me de donar les gràcies a tots aquells que m'heu votat i de bell nou, a l'organitzador. Ací podeu veure tots els resultats.

SOPAR 25 ANYS DE LA FOREST D'ARANA

2011-10-22T18:08:00.002+02:00

Anit fou un dia històric per a la poesia del País Valencià dels últims temps. Una trentena de persones es reunien en un sopar a La Societat Coral el Micalet de València per celebrar els 25 anys de les tertúlies de La Forest d’Arana. És cert que jo no hi vaig participar d’aquestes tertúlies –ja m’haguera agradat, ja– però tinc la sort de conèixer-ne molts, dels que sí que hi foren; de fet compartesc la vida amb un d’ells.

Potser us pregunteu què és això de La Forest d’Arana? Francesc Mompó explica: «foren unes tertúlies que estigueren reunint des de 1986 fins a 1996 de manera ininterrompuda la major part del bo i millor de la poesia catalana al País Valencià. Tots els dimarts, coincidint més o menys amb la durada del curs acadèmic, es reunien a l’hora de bruixes –les dotze de la nit– al voltant duna copa, d’una rosa i d’una pluja d’amor per la poesia per escoltar un poeta que ens fera partícips de la seva creació. Després s’hi establia una tertúlia on tothom podia dir la seva sobre el recital en concret i la creació poètica en general. Començà al pub Arana, després al mític café Lisboa del carrer de Cavallers, després al café del Mercat, en acabant al Gestalguinos i per acabar al nou Lisboa de la plaça del doctor Collado, darrere la Llotja».

La setmana vinent el setmanari el Temps en trau un reportatge; i també podeu trobar més informació en la pàgina que ha obert La Forest d’Arana on s’està recopilant fotografies i informació de la que fou probablement la tertúlia poètica més important dels Països Catalans. I les dades així ho corroboren: 10 anys ininterromputs de presentacions poètiques, més de tres-centes nits de poesia en català al bell mig del cor de València, vora una cinquantena de poemaris, l’establiment i lliurament de set edicions del Premi de Poesia La Forest d’Arana, tretze números d’una revista de literatura, llibres d’homenatges a Estellés, Joan Brossa, Joan Valls i Jordà, un parell de llibres d’estudi d’autors; i tota l’estima del món per la poesia feren la saó necessària perquè molts dels qui hi començaren acabaren donant fruits ben saborosos.

Doncs bé, aquesta tardor fa 25 anys que nasqué La Forest d’Arana i amb el sopar d’anit celebràrem aquesta efemèride. L’acte l’obriren els que foren l’ànima de La Forest d’Arana: Manel J. Romero, Francesc Collado i Pere Bessó, que feren un recorregut per la història d’aquestes tertúlies literàries. En acabant tingué lloc el sopar, com era d’esperar, ple d’anècdotes i records. Finalment, tinguérem un recital de poemes, inèdits la majoria, i algunes paraules d’agraïment dels qui en algun moment formaren part de La Forest: Francesc Mompó, Manel Alonso, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Ramon Guillem, Lluís Roda, Begonya Mezquita, Montse Anfruns i Pere Bessó. Josep Enric Grau, a més, ens regalà una de les seves poegrafies dramatitzant en clau d’humor DaDa una història dels Bòrgia Papes. Després, i com solia ocórrer en aquelles tertúlies, uns quants anàrem al café Lisboa per fer-nos la penúltima.

En l’àlbum de fotos podreu reconéixer moltes figures de primeríssima línia en el panorama actual de les lletres catalanes al sud de l’Ebre.

ESCRIT PER A LA CASSOLA LITERÀRIA

2011-10-18T09:20:00.001+02:00

Ahir ja va aparèixer al blog Uendos, Greixets i Maremortes l'escrit que vaig preparar per a la Cassola Literària celebrada el passat 24 de setembre a Casa la Abuela de Xàtiva, així que també el penge al meu blog acompanyat de la foto que em féu Anna Eloïna Alfonso mentre el llegia.

SOPAR ESTELLÉS A CATARROJA 2011

2011-10-15T18:45:00.000+02:00

Ahir, 14 d’octubre, Catarroja s’unia als sopars Estellés responent a la crida que l’escriptor Josep Lozano havia fet l’any passat i que com una taca d’oli es va estenent al llarg dels Països Catalans, perquè ja ha saltat l’Ebre i tots comencem a fer nostre el poeta nacional Vicent Andrés Estellés.

Una trentena de persones ens reunírem al Casal de l’Horta Sud per compartir menges, conversa i poesia. És al tercer acte que acudim enguany i cadascun d’ells ha tingut unes característiques especials sota un mateix denominador comú: homenatjar el poeta nacional.

A Catarroja, convocats per Raimon Guillén, anàrem prenent la veu d’Estellés i recitant-li els seus dictats uns darrere els altres. En un moment determinat, i de forma totalment espontània, començàrem a llegir poemes a dos i com que la cosa ens agradà acabàrem fent realitat que la veu del Poeta arribara al poble: llegírem entre una vintena de persones (un vers cadascú fent una rotllana) el poema del Llibre de Meravelles Propietats de la pena, el que comença amb el vers Assumiràs la veu d’un poble... Va ser realment emocionant veure gent de tota mena fer seva la veu d’Estellés i deixar que els versos eixiren de la veu del poble. Estic segur que al Poeta l’haguera emocionat.

Honor i Glòria al poeta nacional.

II SOPAR ESTELLÉS A PUÇOL

2011-10-12T12:24:00.000+02:00

Anit, quan eixíem de casa per anar al Sopar Estellés de Puçol veiérem una persona coneguda en un semàfor. Paràrem per saludar-lo i ens preguntà: “On aneu?” i responguérem “A Puçol, a sopar amb ton pare”. Era Vicent, el fill d’Estellés.

La terra fa saó i els Sopars en honor al poeta nacional Vicent Andrés Estellés continuen rebrotant amb força arreu del País. Anit, organitzat pel Bloc de Puçol però obert per a tots (partits polítics i ciutadania) ens reunírem als locals del Sindicat Agrícola per festejar l’esdeveniment. Un sopar típic de l’horta valenciana confeccionat casolanamet per molts dels organitzadors ens delectà la gola i els versos del poeta de Burjassot ens reconfortà l’esperit.

Una setantena de persones sopàrem i honoràrem el poeta nacional. Versos i cançons ompliren el local. S’aprofità l’acte per retre homenatge també al poeta valencià assassinat a Barcelona, Salvador Iborra; així com, no faltà tampoc alguna lectura recordatòria a Enric Valor, Sanchis Guarner i Teodor Llorente.

Tots ens hem de congratular d’actes com aquest que ajuden a vertebrar el País Valencià; un país que molts volen dissolt i oblidat pel vent de ponent.

Puçol i Catarroja se sumen als Sopars Estellés d'enguany

2011-10-10T14:48:00.001+02:00

Les poblacions de Puçol i Catarroja se sumen als Sopars Estellés d'aquest any. Nosaltres tenim previst assistir als dos.

Dimarts 11 d'octubre: II SOPAR ESTELLÉS de Puçol. Serà al Sindicat Agrícola (C/ Sant Joan, 93) a partir de les 21.00h.

Divendres 14 d'octubre: SOPAR HOMENATGE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS a Catarroja. L'acte tindrà lloc al Casal Horta Sud (Plaça Major, 5) a les 21.00h.

Els dos actes estan oberts a tothom que vulga participar, així que si teniu ganes de gaudir de bona companyia i de la poesia d'Estellés només cal que us decidiu.

Presentació Somiant amb Aleixa a l'Octubre CCC a càrrec de Núria Cadenes

2011-10-09T10:17:00.000+02:00

Dijous passat Somiant amb Aleixa es presentà a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.

L’escriptora i periodista Núria Cadenes li donà la mà a Aleixa perquè entrara en societat al terrat de l’emblemàtic edifici acompanyat d’un grapat d’amics i escriptors.

Tot i que començà la intervenció dient que la novel·la eròtica mai li havia fet el pes –i ací en cità algunes per dir que mai no les havia pogut acabar– continuà agraint-nos que l’haguérem fet partícip de l’esdeveniment perquè amb Somiant amb Aleixa se li havia obert la finestra per aquest gènere. Perquè veia que sí, que es podia fer literatura eròtica sense abandonar la dignitat literària. Moltes gràcies, Núria. Continuà posant de relleu la cura que havíem tingut els autors per no abandonar en cap moment el tremp literari al temps que parlàvem d’erotisme.

Al voltant d’aquest dualisme girà la presentació: una obra eròtica cal que ens moga el cos, però cal no perdre de vista que no és una col·lecció de cromos eròtics. Cal uns personatges redons, una estructura de novel·la i una història que enganxe el lector.

Nosaltres, llegírem un fragment i parlàrem un poc de com sorgí la idea de fer una novel·la eròtica i de com hem escrit aquest llibre a quatre mans. També férem esment d’alguns aspectes importants de la novel·la com ara la psicologia del personatge, l’estructura helicoidal o el llenguatge emprat. En acabant, contestàrem les preguntes que un públic interessat ens va fer.

Ps. Una de les curiositats va ser quan se’ns acostà un xic parlant-nos un català aconseguidíssim amb un deix peculiar. Aclarida la qüestió resultà ser un gallec que mai havia estat als Països Catalans, ni mai l’havia estudiat a cap lloc. Era autodidacta. El fet d’estar enamorat de la poesia d’Estellés l’havia fet aprendre’l i de Galícia estant el perfeccionava escoltant Ovidi, Obrint Pas i altres grups que canten en català. Tot un gojós descobriment i exemple a seguir per a molts valencians.

"LA PLAÇA SALVATGE" DE PERIFÈRIC EDICIONS, ÚNIC LLIBRE DE TOMAS TRANSTRÖMER TRADUÏT AL CATALÀ

2011-10-06T15:02:00.006+02:00

Font fotografia: elpaís.com

L'escriptor, poeta i traductor suec Tomas Tranströmer, de 81 anys, és el nou premi Nobel de literatura.

Tranströmer és un dels poetes més populars i compromesos del seu país. De fet, la crítica internacional el considera un dels escriptors més importants de Suècia.

Autor d'una vintena de llibres, la seva obra ha estat traduïda a una cinquantena de llengües.

Encara que en català només en podem trobar un: La plaça salvatge, traduït per Carolina Moreno Tena i publicat per Perifèric Edicions en 2008, en la Col·lecció de Poesia que dirigeix l'escriptor Ramon Guillem.

A la contraportada del llibre es pot llegir: "I cada imatge abstracta del món és tan impossible com el dibuix d’una tempesta. La poesia de Tomas Tranströmer naix d'una tensió constant entre la llum i la fosca, d’un conflicte entre forces contraposades: en la paraula, en la natura, en l’home. A través d’una poètica rica en imatges, molt a prop del surrealisme, sempre ix a la superfície un llamp inesperat que tot ho vivifica. La psicologia, la metafísica i la tradició literària són els altres eixos sobre els quals descansa la seua obra, una les més importants de la lírica contemporània".

Si voleu llegir-ne un fragment de La plaça salvatge:

Més informació en: http://www.periferic.es/Poesia/poe10.htm

Somiant amb Aleixa al Centre Octubre de Cultura Contemporània (València)

2011-10-06T12:38:00.003+02:00

Aquesta vesprada presentem Somiant amb Aleixa a casa, al Centre Octubre de Cultura Contemporània de València. Serà a les 19.00h i anirà a càrrec de la periodista i escriptora Núria Cadenes. No cal que diga que estarem encantats de saludar-vos.

Encontre amb els alumnes de la Universitat d'Alacant i Presentació de Somiant amb Aleixa a la Seu

2011-10-05T08:41:00.006+02:00

Divendres passat anàrem a Alacant per fer una xerrada amb els alumnes de Magisteri i Filologia Catalana de la Universitat, de matí; i presentar la novel·la Somiant amb Aleixa a la Seu Universitària, de vesprada.

La sala Aifos del campus acollia una setantena de joves amants de la literatura i, segur que no m’enganye, més d’un que ja flirteja amb l’escriptura. La professora i vicedegana de la Facultat de Filosofia i Lletres, M. Àngels Francés, féu un recorregut per la nostra trajectòria literària abans de cedir-nos el torn de paraula. Perquè els alumnes feren un tast de la nostra manera d'escriure els havíem enviat dies enrere de bestreta alguns escrits: Francesc el relat Primera persona del singular, inclòs en el llibre Fronteres de vidre i jo el conte Els primers gestos del verd, publicat per Florida Edicions.

Francesc i jo preparàrem una presentació en forma de díptic. En primer lloc parlàrem breument de com començàrem a escriure, del que havíem fet fins ara, de com ens acaràvem al full en blanc i què suposava per a nosaltres la literatura i el fet d’escriure.

En la segona part férem un tast d’algunes de les nostres obres. Francesc recità el poema A Guillem Agulló i tot seguit l’escoltàrem en veu de Carles Pastor (duguérem el CD Els Ulls de Bob). Després llegí alguns dels poemes que guarda al calaix de Creació Literària del blog Uendos, Greixets i Maremortes. Presentà alguns dels seus llibres més reeixits, com ara la Trilogia d’Alfaguara, formada pels títols: Els ulls del llac, l’Ull de Zeus i Terra de Déus, les novel·les Greixets i Uendos, on deixa ben clar el seu interès per conservar la cultura del seu poble –l’Olleria– i el recull de contes Fronteres de vidre. Finalment ens regalà un dels fragments més bells de Camí d’amor i alguns versos del darrer poemari: De la fusta a l’aigua.

Per la meua banda, vaig parlar sense aprofundir massa de la meua obra publicada –breu, al costat de la de Mompó–: alguns llibres col·lectius, la novel·la infantil Lina Panxolina i el quadern màgic i Somiant amb Aleixa, de la qual vam parlar ben poc per dedicar-li tot el temps a la vesprada. Això sí, els assistents estaven interessats en aquest últim perquè és un dels llibres que poden triar per llegir al llarg del trimestre.

Com que el temps se’ns tirava damunt vaig llegir només dos contes curts i un fragment de la novel·la infantil, per demostrar que pot haver-hi volada literària també en aquest gènere. Els relats que vaig escollir foren Almenys un ram de paraules, publicat al meu blog Els primers gestos del verd fa algun temps i guanyador de la 1a edició del Premi a la Millor Entrada, organitzat per opinalia.cat i No tingues pressa, finalista en el Premi Grau Miró en la modalitat d’hiperbreus en català. Com li havia passat a Francesc recitant el poema A Guillem Agulló, se m’ennuegà la gola quan llegia el primer relat, dedicat a mon pare.

L’última part de la trobada la dedicàrem a respondre les preguntes d’uns alumnes força motivats. En acabant, foto de grup (no amb la nostra càmera perquè l’havíem oblidada a València) que penjarem quan ens l’envien i signatura d’algun exemplar de Somiant amb Aleixa.

En definitiva, xerrada molt constructiva, i no solament per a ells.

Encara ens donà temps d’assistir a la part final de la xerrada que Vicent Partal estava impartint als alumnes de periodisme per parlar de la nova estratègia de Vilaweb. Després de dinar compartírem cafè i conversa amb Partal, Pep Albinyana i un grup de gent de la corda.

* * *

A la vesprada, dinats i descansats, presentàrem la novel·la Somiant amb Aleixa a la Seu de la Universitat d’Alacant. Durant l’acte intervingué el director de Cultura de la UA i també escriptor, Carles Cortés, i el poeta Lluís Alpera, com ja ho havia fet mesos enrere durant l’activitat Diàleg a tres per parlar de literatura eròtica. Nosaltres llegírem un fragment a dues veus i explicàrem com sorgí la idea de fer una novel·la eròtica i com hem escrit aquest llibre a quatre mans –dues si ho férem amb paper i llapis, com matisà el Joan Carles Martí que ens acompanyava eixa vesprada-nit. També férem esment d’alguns aspectes importants de la novel·la com ara la psicologia del personatge, l’estructura helicoidal o el llenguatge emprat.

L’intens dia l’acabàrem amb un exquisit sopar al restaurant Trento molt ben acompanyats i amb una copa a la terrasseta Soho, un oasi en plena jungla d’asfalt.

ESCRIPTORS AL TERRAT: JOSEP A. FLUIXÀ I JOAQUINA BARBA

2011-10-02T15:47:00.001+02:00

Dijous 29 de setembre, s’obrien les portes de la sala del dalt de més amunt del Centre Octubre de Cultura Contemporània per acollir, un any més, el cicle d’Escriptors al Terrat. En aquesta ocasió els autors convidats eren Josep A. Fluixà (Alzira, 1959) i Joaquina Barba (Oliva, 1966).

Josep A. Fluixà és mestre, escriptor i crític literari. Com a poeta ha publicat Nàufrags sens illa (1987) i L'estel fugaç (1999). Tanmateix, és més conegut com a autor de narrativa infantil, gènere en el qual ha publicat, entre d'altres obres, Gratacelònia (1990), Viatge al país dels cocòlits (1992), Pere i el ratolí Pirulí (1994), El poble de Llepamelós (1995), El pirata naufragat (1998) o La reina Ataülfa (2001).

A banda, ha realitzat també treballs d'assessorament pedagògic i és director de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.

Joaquina Barba és mestra i escriptora. El gènere que més ha conreat és la literatura infantil i juvenil. Ha publicat Sònia i els maquis (2003), El braçalet de la princesa mora (2004), Aixa, la xiqueta del desert (2006), L'illa oblidada (2006), Cel obert (2010), SOS! Bullying. Per entendre l'assetjament escolar (2010) i Difícil decisió (2011).

Com sempre l'acte estigué presentat per Ramon Guillem, vicepresident al País Valencià de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana), que ens féu uns cèntims de la trajectòria literària dels dos autors.

Josep A. Fluixà parlà breument de la seua trajectòria literària per centrar el parlament en la crítica sobre literatura infantil i juvenil, i la dicotomia editorial entre la qualitat d’allò que s’edita i la viabilitat de les vendes. Posà de manifest, a més, que calen estudis assagístics sobre la realitat actual d’aquests gèneres.

Joaquina Barba, per la seua banda, ens explicà el primer flirteig que tingué amb la literatura i els motius d’haver escollit l’escriptura com a forma de vida. Aprofità l’avinentesa per presentar-nos els darrers títols publicats: Cel obert (Ed. Tabarca), SOS! Bullying (Ed. Bullent) i Difícil decisió (Ed. Tabarca), dels quals ens regalà un tast. Finalment, afirmà que en tot allò que escriu hi ha un compromís entre literatura i valors educatius.

En acabant, s’encetà entre públic i els dos autors un dels debats més participatius dels últims temps d’Escriptors al terrat. Cal dir que entre el públic hi havia una gran quantitat d’escriptors i gent vinculada a l’educació.

UN PROJECTE MOLT INTERESSANT A VERKAMI

2011-09-29T11:35:00.002+02:00

El cantant i músic Carles Pastor també s’ha decidit per la plataforma VERKAMI per a la realització del videoclip de la cançó Dona, inclosa en el seu darrer disc: Els ulls de Bob.

Dona, amb lletra del poeta Manel Alonso, ens parla de la violència de gènere i amb la gravació d'aquest videoclip «es pretén fer una denúncia sobre el maltractament cap a les dones que tan present tenim a la nostra societat, posar un poc de la nostra part des de la música i la poesia» explica Carles Pastor.

En aquest enllaç podeu llegir més sobre aquest projecte.

Jo ja he col·laborat. L'objectiu és aconseguir 400 euros en 40 dies. Animeu-vos, és una manera d'impulsar la cultura en la nostra llengua i, a més, en aquest cas és per una bona causa.

Ací podeu escoltar la cançó durant la presentació del disc Els ulls de Bob a Ca Tarsi, en l’Olleria. Fixeu-vos com se li desgarra la veu a Carles Pastor cada vegada que pronuncia "dona" i com la bandúrria de Paco Lucas sembla que plore.

DIVENDRES LA NOSTRA LITERATURA A ALACANT

2011-09-28T15:56:00.001+02:00

Divendres, 30 de setembre tindrem una trobada amb els alumnes de la Universitat d'Alacant per parlar de la nostra literatura i, per descomptat, respondre qualsevol pregunta.

Per la vesprada (a les 20.00h) presentarem la novel·la Somiant amb Aleixa a la Seu de la Universitat, on intervindran l'escriptor Carles Cortés, que presentarà i dirigirà l'acte i el poeta Lluís Alpera que parlarà de l'obra.

MOMO, DE MICHAEL ENDE

2011-09-26T12:33:00.001+02:00

No vull fer cap crítica literària, tan sols una reflexió: Qui diu que les novel·les infantils i juvenils són només per als lectors més joves?

Acabe de rellegir la novel·la Momo, de Michael Ende i m’ha tornat a meravellar. Aquest llibre disfressat d’història per a nens (o no tant nens) és tot un llegat de filosofia sobre el temps i l’home davant d’aquest. La primera vegada que la vaig llegir tenia 12 anys, i és cert que no vaig aprofundir en el vertader concepte del temps, perquè amb 12 anys encara penses que tens tota la vida per davant i el temps en compte de córrer, s’hi passeja. Algunes qüestions que se’n deriven d’aquestes pàgines són: Què és allò realment important i allò imprescindible en les nostres vides? Què fa que la vida pague la pena i es convertesca en vidassa (com un dels personatges defineix la vida d’uns altres)?

És clar, les aventures, els personatges entranyables (com Beppo Agranador o Gigi Cicerone), els elements fantàstics (com la tortuga Cassiopea), els escenaris sorprenents (com el carreró del Mai Més o la Casa d'Enlloc)... embolcallen la història de Momo, una xiqueta que haurà de lluitar contra uns homes grisos que estan apoderant-se del temps de les persones, uns éssers que es dediquen a buscar clientela que vulga obrir un compte per a estalviar temps, uns homes incapaços de somniar, de riure o de gaudir del silenci, uns homes amb vides pobres, uniformes i fredes.

Segurament molts ja l’haveu llegit, però jo recomane la relectura, especialment si hem perdut el somriure, les ganes de somniar o, senzillament, el plaer per les petites coses.

CASSOLA LITERÀRIA A XÀTIVA

2011-09-25T11:39:00.003+02:00

Ahir, 24 de setembre, dia a de la Mercè, Xàtiva, capital de la Costera, esdevenia també capital literària del País Valencià. Mig centenar de persones, entre les quals una trentena llarga d’escriptors i poetes, es reunien al ja mític restaurant “Ca l’abuela” de la ciutat per festejar literàriament –amb permís de la pituïtària- les excel·lències d’un plat tan nostrat que fins i tot el gran Ausias March el necessità per a un dels seus poemes: Bullirà el mar com la cassola en forn. Sí, la cassola reuní voluntat i lletres a la lleialtíssima i socarrada, per les ventades històriques que li vingueren de ponent, ciutat de Xàtiva.

És el tercer any consecutiu que la gola reuneix al seu voltant, de forma natural i consecutiva, part de les plomes més excelses del país. Si el primer any fou la crida de l’anguila qui ens convocà al port de Cataroja (a Casa Baina), i l’any passat foren les excel·lències boscanes del bolet les que ens feren acudir als peus del Benicadell a Otos (a l’hotel rural de Ca les Senyoretes), enguany ha estat la capital de la Costera qui ens ha obert els braços al voltant de la Cassola.

L’acte començava amb la convocatòria a les 12.00h a la Font del lleó de l’Albereda de Xàtiva; on Toni Cucarella i Toni Martínez ens esperaven per fer d’experts cicerones de tan meravellosa ciutat. Restes de la murada que l’estrenyia i defensava, portes d’accessos a la ciutat, estratègiques i històriques fonts d’abeurar que donaven la benvinguda a ramats i traginers que s’endinsaven per les seves artèries, edificis renaixentistes que havien aconseguit romandre malgrat la tènia capitalista i malabava que els volia terra edificable –hereva d’aquells que li calaren foc i penen simbòlicament amb la sang al cap in saecula saeculorum-, tot adobat de la saviesa, intel·ligència i saborosos anecdotaris dels dos Tonis, poca broma.

Després del trajecte a peu, pujada amb el trenet turístic –també gentilesa del cicerones mecenes–, només per a nosaltres, al majestuós castell. Un suc de civada o un martini tenien la culpa que descansàrem bressolats per una fresqueta que la ciutat al fons (no és cap rústic acudit) ja desitjava per a ella per la basca (xafogor, que teníem tres representants de la germanor Ebre enllà). Al fons, la ciutat als nostres peus, i després lliurada a les veus primigènies dels fills d’aquesta terra.

Acabades gerres i copes refrescants, el trenet ens deixava a la Plaça de la Bassa a les portes del restaurant Ca l’Abuela. Allí, a taula parada, començàrem a regalar-nos ulls, nas i gola amb el següent menú:

- Coquetes de la comarca

- Mullaoret de tomaca en conserva cassolana i bonítol sec

- Formatge de la Llosa amb confitura de taronges primerenques

- Sardina, pimentó amb ceba i ou de corral a baixa temperatura

- Arròs al forn de Xàtiva (CASSOLA)

- Monjàvena i gelat de llet merengada amb xocolata

Tot adobat amb vins de la terra, cervesa fresca i bon cava.

El local reunia a Sergi Pitarch, M. Carme Arnau, Joaquima Barba, Josep Albinyana, Joan Torró, Fede Cortés, Carles Pastor, Berna Blanch, Jordi Pijoan, Ivan Carbonell, Paco Collado, Toni Teruel, Joan Olivares, Núria Cadenes, Manel Alonso, Toni Prats, Núria Sendra, Àngel Cano, Lluís Alpera, Manel Joan i Arinyó, Francesc Arnau, Vicent Penya, Lluís Roda, M. Carmen Sáez, Eusebi Morales, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Ramon Guillem, Toni Martínez, Xavi Aliaga, Toni Cucarella, Mercè Climent i Francesc Mompó; a més d’acompanyants i amics.

Acabades les delicioses menges i per ordre invers de l’alfabet foren cridats un a un perquè ens deleitaren amb les composicions que cadascú havia dedicat a la cassola. Poemes, relats, dietaris, combois i facècies diverses aniran sent publicades a poc a poc en el blog del Francesc Mompó (ja sabeu,el Uendos, Greixets i Maremortes) amb la corresponent fotografia de l’autor.

Concloguérem l’acte amb la seguretat que el proper any, un nou plat en alguna de les nostres comarques ens reunirà al seu voltant.

Ps. Enguany, a més de comptar per segona vegada amb la participació de l’amiga Núria Cadenes, que ens és conciutadana i germana, també hem comptat amb la presència de l’escriptor tortosí Jordi Pijoan i de l’escriptor de Falset (el Priorat) Fede Cortés.

Algunes fotografies del dia:

Inici de votacions 2ª edició Premi a les Millors Entrades

2011-09-19T11:26:00.001+02:00

Ja s’ha acabat el termini per presentar entrades per a la segona edició dels Premis a les Millors Entrades, que organitza el Ramon del blog Una imatge i mil paraules. Aquesta edició ha vist minvada la participació, la meua teoria és perquè molta gent ha substituït els blogs per les xarxes socials, que requereixen menys treball i són molt més ràpides, això sí, la qualitat dels blogs que encara resten van adquirint més qualitat. Al final 25 entrades participants per a la segona edició i 1 entrada per la secció “una imatge i mil paraules".

A partir d’ara comencen les votacions, hi ha de temps fins a l’1 d’octubre. Les normes les trobareu en aquest enllaç. Només cal que llegiu les entrades (són curtes) i valorar-les d'1 a 10, i si us ve de gust deixar un comentari (també apareixeran publicats al llibre).

A més a més, es poden enviar encara entrades que formaran part del llibre, això sí, quedaran fora de concurs. Jo he participat amb 3 entrades ben diferents: un conte fantàstic, un microconte infantil i una prosa poètica: Àgata, ulls de gata; Gespi i Melpomenh.

II FESTA ESTELLÉS A BENIMACLET

2011-09-18T12:23:00.001+02:00

Benimaclet, per segona vegada, se suma a la crida feta per Josep Lozano per reivindicar la figura de Vicent Andrés Estellés a la manera dels Sopar Burns escocesos.

La II Festa Estellés, organitzada pel col·lectiu Benimaclet Viu i el Centre Social Terra, congregava ahir de vesprada-nit més de 200 persones al carrer Reverend Rafael Tramoyeres del barri.

L’acte començà a les 18.30h amb la presentació a càrrec de Xavi Sarrià d’un altre gran poeta valencià i especialista en Vicent Andrés Estellés: Jaume Pérez Montaner, que durant quasi una hora ens parlà del poeta de Burjassot, subratllant per damunt de tot la faceta del poeta del poble, en un dia en què el poble s’apropa al poeta i li ret merescut homenatge. En acabant, s’inicià un torn de debat, preguntes i reflexions al voltant del poeta i de la situació de la nostra llengua i del nostre petit país.

A les 20.00h el Grup de Danses de Benimaclet ens regalava balls populars mentre saludàvem amics i encetàvem converses.

Al voltant de les 21.30h tenia lloc el sopar popular, també al carrer, i després la lectura de poemes d’Estellés. Els primers foren els alumnes i pares del col·legi Pare Català de Benimaclet que a la manera de cor i seguint la veu de l’Ovidi interpretaren el poema M’aclame a tu. Tot seguit anaven pujant a l’escenari gent relacionada amb la cultura i, d’una o altra manera, arrelada al barri de Benimaclet. Així, el poeta d’Alcoi Manel Rodríguez-Castelló recità, amb aquella veu que et fa estremir, uns versos d’El primer llibre de les Èglogues, remarcant que Estellés no escrivia èglogues sinó que les parodiava. Després tocà el torn de llegir a duets, com ara els cantants Rafa Xambó i Xavi Sarrià, els poetes Josep Mir i Jaume Pérez Montaner o l’escriptora Raquel Ricart amb la seua filla. També el dramaturg Manolo Molins ens llegí una carta dirigida al poeta de Burjassot. Finalment tothom que volgué llegir poemes tingué l’oportunitat de fer-ho. Amb un poc de música de la terra anàrem acomiadant-nos de la gent i plegant amb els versos d’Estellés enganxats a la pell.

Algunes fotos de les lectures:

Alumnes del col·legi Para Català de Benimaclet

Manel Rodríguez-Castelló

Rafa Xambó i Xavi Sarrià

Manolo Molins

Josep Mir i Jaume Pérez Montaner

CRÒNICA DEL CAP DE SETMANA A BARCELONA (IV)

2011-09-16T09:49:00.000+02:00

Diumenge estiguérem al Parc de la Ciutadella, perquè l’Associació d’Editors del País Valencià ens havia convidat a participar a la Setmana del Llibre en Català, raó per la qual havíem organitzat el cap de setmana a Barcelona.

Només arribar a la caseta 18 –la de l’AEPV– ens feren unes gravacions individuals i una conjunta per parlar de la novel·la que presentàvem: Somiant amb Aleixa. En aquella caseta de fusta tan maca també hi era la Lina Panxolina fent malifetes amb el seu quadern màgic. Quina alegria poder saludar-la.

Però hi havia més sorpreses reservades per a aquell dia. Un grapat d’amics blogaires –Carme Rosanas, Onatge, Antaviana, Elfreelang (que també ens enviava salutacions de Fanal Blau)– es deixaren caure per allí i tinguérem el plaer de saludar-nos ja al món real. Discutírem si el terme “desvirtualitzar” seria l’adequat per a definir el canvi d’estat de virtual a real. Moltes gràcies per venir, amics.

Mentre es feia l’hora de la presentació –a ple migdia i amb la calor que queia!– estiguérem signant exemplars de les nostres obres. A la 13.00h tenia lloc l’acte on es presentaven tres llibres: Columnes de paper, de Salvador Vendrell; Les ulleres de Bartleby, de Josep Ballester; i Somiant amb Aleixa, de Francesc Mompó i meva. Nosaltres parlàrem els últims, llegírem un fragment de la novel·la i férem uns cèntims de la psicologia del nostre personatge, d’alguns aspectes narratius i de l’estil. En acabant saludàrem més amics, entre ells a Jordi Pijoan i a Àngels Gregori.

Dinàrem en un restaurant grec i a la vesprada estiguérem una estona més al Parc de la Ciutadella. Encara que cansats per un cap de setmana tan intens, el viatge de tornada fou d’allò més divertit, ple de converses per arreglar el país i d’anècdotes dignes per estar en algun dietari.

A reveure, Barcelona.

CRÒNICA DEL CAP DE SETMANA A BARCELONA (III)

2011-09-15T09:09:00.003+02:00

La Sagrada Família

Dissabte ens alçàrem ben d’hora per fer una mica de turisme per Barcelona. Primer que res, un bon desdejuni a l’hotel per agafar força.

La primera estació fou a la Sagrada Família. El record que em quedarà sempre és anar pujant les escales del metro, veure un munt de turistes fent fotos i l'emoció anar creixent a mesura que ascendia. En arribar a l’últim graó, em vaig girar i la vaig veure. Imponent, majestuosa, única. La mateixa emoció que quan vaig veure la catedral de Florència. L’havia vist milers de vegades en llibres, en la televisió, en internet... però veure-la en la realitat era una altra dimensió. De seguida vam pensar que el parc que hi havia tot just enfront es deia “Gaudí” perquè era la sensació que ens havia de quedar en marxar. No entràrem perquè les cues, i això que encara no eren les 10, eren llarguíssimes. Potser al pròxim viatge.

La Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia

La següent parada era el barri gòtic. Baixàrem a l'estació Passeig de Gràcia i quasi que ens oblidàrem del mapa. Així que anàvem un poc a les palpentes i abandonats a l’atzar: la catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia, la Casa de la Vila, el Mercat de Santa Caterina, l'Església de Santa Maria del Mar (la de la novel·la de Falcones), el Fossar de les Moreres, la Rambla, el Liceu, la façana plena d'ulls de l'Hotel Ohla...

Plaça Reial

Mercat de Santa Caterina

Església Santa Maria del Mar

El moment més emocionant fou, sens dubte, al Fossar de les Moreres, on van ser enterrats els caiguts de l'onze de setembre de 1714, quan Barcelona va ser presa per les tropes de Felip V. El cementiri desaparegué, però en aquesta placeta s’ha convertit en un símbol. Hi ha una flama que no defalleix, el roig del paviment que simbolitza la sang vessada i els versos de Frederic Soler “Pitarra” com a homenatge: Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor, fins perdent nostres banderes serà l'urna de l'honor. Perdura el record.

També em quede amb els minuts de conversa que mantinguérem amb una dona, ja major, que venia samarretes, banderes, xapes i altres productes de la terra per a la Diada. La mateixa conversa que es repeteix, però que t’ompli d’esperança i de ganes de continuar lluitant cada dia.

Fossar de les Moreres

De vesprada tornàrem a l’hotel, amb les ninetes plenes d’imatges i els peus ben adolorits, per preparar una miqueta la presentació del dia següent a la Setmana del Llibre en Català.

Continuarà...

"A la Universitat tots són uns catalanistes"

2011-09-13T11:31:00.001+02:00

Vinc d’imprimir els primers temes per a preparar les oposicions de professor de llengua i literatura. A la copisteria he coincidit amb un home –un client– indignadíssim perquè a la universitat tota la documentació està en català, que li toca descarar-se perquè li la donen en castellà i ha de conformar-se en la versió en bilingüe; que allà tots són uns catalanistes –ja voldria jo, que eixa afirmació fóra certa– que parlen català i no valencià, que diuen “aleshores” i “gairebé”. Un altre com el Rus, he pensat jo, que dirà que som uns “gilipolles”. I que estava fart de llegir el nom de Burjassot amb dues “s”, quan el nom oficial, tothom ho sap, és amb una, i que no hi ha dret que donen subvencions per escriure-ho a la manera valenciana. Ara bé, ell cedia perquè la pela és la pela. I el pitjor de tot era que ell no ho explicava en el valencià de l’Horta, sinó en un perfecte castellà.

Em bullia la sang, però m’he quedat callada perquè la conversa no era amb mi.

CRÒNICA DEL CAP DE SETMANA A BARCELONA (II)

2011-09-13T09:07:00.000+02:00

El viatge en tren continuà sense més incidents. Saludàrem a una amiga que festeja Barcelona amb freqüència, i ens recomanà, quan li explicàrem que només teníem un dia per fer turisme, que no deixàrem de visitar el barri gòtic. Amb aquesta ja són tres les vegades que he anat a Barcelona, però les dos anteriors va ser d’arrapa-i-fuig: la primera fou l’any 2004, per veure la Fira Alimentària amb els companys d’especialitat de la carrera d’Enginyer Agrònom; l’altra, fa un parell d’anys per oferir el nostre suport a les escoles catalanes de la Catalunya del Nord en l’acte Musiquetes per a la Bressola.

En arribar a l’Estació Sants agafem un taxi cap a l’hotel. El taxista no amollà ni una, ni mitja, ni cap en català; això sí ni ens donà permís per a parlar-lo ni ens digué alguna cosa tipus: “Yo no entiendo catalán, háblame en español” com ens passa sovint per València. També era mala sort, vam pensar. Però a mesura que parlàvem amb la gent ens vam adonar que era més que habitual que no parlaren català. Malament. Fins i tot vam dir mig en broma mig seriosament que tornaríem a València amb accent castellà.

En arribar a l’hotel: Hotel Villa Olímpica Suites: un quatre estrelles amb spa molt maco, però situat en un barri allunyat de tota civilització, una antiga zona d’indústries encara sense rehabilitar. Encara com i la parada de metro estava a cinc minuts, i la xarxa de transport subterrani a Barcelona és immillorable: l’abonament és barat, els combois passen amb moltíssima freqüència, està molt ben indicat i quasi que arriba a qualsevol punt de la ciutat.

A l’hotel un parell d’anècdotes, però de les divertides. A l’habitació s’accedia per la cambra de bany. No ho havia vist mai, però el disseny era realment encertat ja que donava moltíssima amplitud a tota l’habitació. L’altra: la pantalla de la televisió ens donava la benvinguda amb un missatge amb el nostre nom complet; això sí podies seleccionar l’idioma, però el català no estava.

Estàvem cansats del viatge, així que desférem l’equipatge, ens dutxàrem i ens canviàrem de roba decidits a buscar un lloc per a sopar. Ja ho he dit abans, la zona deixava molt que desitjar. Trobàrem dos barets de mala mort i decidírem que el sopar seria a l’hotel. Ens gitàrem prompte perquè a l’endemà ens esperava Barcelona.

Continuarà...

CRÒNICA DEL CAP DE SETMANA A BARCELONA (I)

2011-09-12T12:20:00.000+02:00

No sé com ens ho fem però últimament sempre que viatgem tenim alguna anècdota de bolet –per allò d’un bolet, una lliçó– per a contar. L’última, aquest cap de setmana. Havíem d’agafar un tren cap a Barcelona a les 16.04h. Doncs bé, dinem a casa ben d’hora i abans de les 15.00h ja estem a l’Estació del Nord de València. Ens dóna temps fer-nos un cafè, fer una primitiva per a dissabte, entrar a alguna tenda... Encara ens sobra temps que dediquem a planificar el viatge mentre esperem. Avancen els minuts i al taulell d’eixides i arribades no apareix el nostre tren. A les 15.50h s’engega una llumeneta i se’ns acut mirar els bitllets (no els havíem comprat nosaltres) i veiem que posa: Eixida: Valècnia JS. JS? Les inicials de Joaquín Sorolla! El nom de la nova estació de trens de València, aquella que han fet per al famós i polèmic AVE València-Madrid. Busquem ràpidament un taxi. Són exactament les 15.55h. Li expliquem al taxista que hem d’agafar un tren a les 16.04 a l’estació Joaquín Sorolla, que si creu que ens donarà temps. Diu que sí, molt convençut, nosaltres no n’estem tants. Més tard de les 16.02h ja no deixen accedir al tren. Carreguem l’equipatge al maleter, pugem, li paguem per avançat: la tarifa mínima més la propina. 16.02h. El taxi es detura enfront de l’Estació. Baixem la maleta i sortim escopetats cap a la porta. Mai no hi hem estat, el que a priori complica les coses. 16.03h. Passem la maleta i les bosses pel control. 16.04h lliurem els bitllets a les hostesses de l’Euromed. Encara com i el tren s’ha endarrerit uns minuts. Busquem el cotxe 4. Encara hi ha gen pujant al comboi. Sospirem alleugerits, això sí, suats i amb el cor ben accelerat. Ho hem aconseguit. Semblava impossible. Riguem. Encara ens enganyem de seients, però això és pecata minuta, ja estem camí de Barcelona.

Però... i si no haguérem pogut pujar a eixe tren? Buscar bitllet un divendres de vesprada cap a Barcelona haguera haguera estat missió impossible. Torna-te’n a casa amb resignació, perd la primera nit d’hotel, resa perquè a l’endemà hi hagen places per a un nou tren, paga de nou dos bitllets, el dia que pensaves fer turisme per Barcelona l’has perdut... Això en els millors dels casos, i si no trobes bitllet en tot el cap de setmana? Millor no pensar-ne.

Continuarà...

Quins llibres heu llegit aquest estiu?

2011-09-09T09:37:00.005+02:00

A la ment sempre tinc una llista de llibres pendents: clàssics, d’amics, de temàtica concreta, poemaris (vaig fluixa en aquest gènere)... i arriba l’estiu, temps teòricament de més tranquil·litat, i dic: ara! ara tindré temps de llegir força. I com tots els estius, el temps em cau damunt i m'adone que he llegit menys del que haguera vulgut.

M’agrada elaborar una llista amb els llibres que he llegit –sóc una amant de les llistes, no puc evitar-ho, m’agrada que s’allargassen i m’agrada també ratllar les tasques acabades– i aquest estiu no ha estat diferent. Les meues lectures d’estiu han estat les següents:

La familia de Pascual Duarte, de Cela.
La Regenta, de Clarín.
Hòmens i falagueres, de Toni Cucarella.
Els somriures de la pena, de Manel Alonso.
Els papers àrabs, d’Ivan Carbonell.
Barça ou Barzakh, de Gemma Pasqual.
Georges Brassens de Ramón-Luis Chao

Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart.
Antologia poètica de Vicent Andrés Estellés (introducció i selecció de Jaume Pérez Montaner).

I vosaltres, quins llibres heu llegit al llarg de l'estiu?

Les ratlles de la vida, de Raquel Ricart

2011-09-08T18:04:00.001+02:00

Raquel Ricart la nit del lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians.

Les ratlles de la vida és la darrera novel·la publicada per l’escriptora Raquel Ricart, amb què obtingué en 2010 el XXXIX Premi Andròmina de Narrativa (dins dels Premis Octubre) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la modalitat de narrativa.

Les ratlles de la vida és una novel·la coral que ens parla d’una família al llarg de quatre generacions. No podem parlar d’un cognom que definesca la nissaga, com els Buendia de Cent anys de solitud, ja que en l’obra de Ricart són les dones les que fan continuar l’estirp i per tant el cognom va variant generació rere generació: Bisquert, Alemany, Monfort, Llobet i Climent. I és que són les dones les que prendran el protagonisme les més de les vegades. Dones senzilles, meravelloses, úniques; no per ser heroïnes de grans aventures, èxits o fites, sinó perquè al final la grandiositat d’una vida rau en les petites coses, com ara la lluita diària per tirar endavant els fills, la recerca inesgotable dels somnis o l’estima incondicional a la família.

El llibre comença amb l’apoplexia d’Ermerinda Monfort, que li ha esborrat la meitat dels records i pràcticament el futur, a més d’ocasionar-li la paràlisi de la meitat del cos. I finalitza amb la primera ratlla escolpida al rostre de la seua néta: Regina Climent i el bategar d’una nova vida. Perquè les ratlles de la vida són això, les marques que ens van deixant a la pell cadascuna de les històries viscudes.

-Què tens a la cara, iaia?

-Les ratlles de la vida.

-I què vol dir això?

-Cada ratlla que veus és una història.

-Me la pots contar?

-Quina de totes?

La novel·la està narrada en tercera persona, l'omniscència del narrador transmet al detall els pensaments més íntims de cada personatge, potser perquè està més a prop de les petites històries que conta del que el lector espera. A més, es pren la llicència d’ordenar les escenes a partir de qualsevol punt de la història. El procés de vaivé, els feedbacks i els salts temporals són característiques narratives de l’obra de Ricart. Els fets se succeeixen de manera helicoidal, el temps avança i retrocedeix, i els personatges mai acaben de morir del tot perquè sempre retornen. Així, a poc a poc, el lector va sabent més coses d’ells fins a completar la història d’aquestes quatre generacions.

Les ratlles de la vida destaca també, i sobretot, per l’alt tremp literari. Cada pàgina, cada paràgraf, fins i tot cada línia, està esculpida amb maduresa i precisió. Les imatges, els paral·lelismes, les enumeracions, les sinestèsies, les gradacions, la tria del lèxic... constitueixen tot un treball d’ornamentació disfressat d'aparent senzillesa.

Molt recomanable per als addictes a la bona literatura.

SOMIANT AMB ALEIXA EN LA SETMANA DEL LLIBRE EN CATALÀ

2011-09-06T09:26:00.001+02:00

Diumenge, 11 de setembre, al llarg de tot el dia estarem Francesc i jo signant exemplars de la novel·la Somiant amb Aleixa (Ed. Bromera) dins dels actes de la Setmana del Llibre en Català que té lloc al Parc de la Ciutadella de Barcelona. Nosaltres estarem a la caseta de l’Associació d'Editors del País Valencià, la número 18.

A les 13.00h està programada la presentació del llibre.

Per a més informació:

http://www.lasetmana.cat/

DONA, poema de Manel Alonso traduït al castellà

2011-09-05T08:35:00.006+02:00

Traducció que he fet al castellà del poema Dona de Manel Alonso, inclòs al llibre Correspondència de guerra (Premi de Poesia Paco Mollà. Editorial Aguaclara. Alacant, 2009)

Mujer, el galán y afable caballero que amas
y el dragón de mente sinuosa y torturada que temes
es un monstruo bicéfalo capaz de las caricias más tiernas,
generador también de una violencia inesperada y cruel.

Mujer, tu hogar es una caverna con hipoteca
un agujero lúgubre y amargo de lunas eclipsadas,
vives presa por una cadena de eslabones invisibles,
difícil de arrastrar, imposible de romper.

Mujer, el amor y el odio, el miedo y el desencanto
fornican inundando tu cabeza de enloquecidas mariposas,
mientras las últimas gotas envenenadas del amor llenan
con charcos de rencor el suelo por el que caminas.

Mujer, el paraíso es la huida soñada, inalcanzable,
el purgatorio, el habitáculo donde desmenuzas la pena,
el limbo, el surco húmedo donde muere la alegría,
el infierno, la moradura infligida sobre tu epidermis.

****
Dona, el galant i afable cavaller que estimes
i el drac de pensa sinuosa i torturada que tems
és un monstre bicèfal capaç de les carícies més tendres,
generador també d’una violència sobtada i cruel.

Dona, la teua llar és una caverna amb hipoteca,
un cau llòbrec i amarg de llunes eclipsades
on ets lligada a una cadena de baules invisibles,
difícil d’arrossegar, impossible de rompre.

Dona, l’estima i l’odi, la por i el desencant
forniquen farcint-te el cap d’enfollides papallones,
mentre les escorrialles enagrides de l’amor omplin
amb els bassals de la rancúnia el sòl per on camines.

Dona, el paradís és la fugida somniada, inabastable,
el purgatori l’habitacle on mastegues la pena,
els llimbs el solc humit on és occida la joia,
l’infern el blau infringit sobre la teua epidermis.

II DIADA ESTELLÉS

2011-09-04T10:23:00.000+02:00

Aquest 4 de setembre celebrem la 2a Diada Estellés, avui que el poeta de Burjassot compliria 87 anys, i la xarxa s'ompli de versos, d'imatges, de vídeos... de petits homenatges a la figura de Vicent Andrés Estellés.

Engrescada un any mes per la crida de Josep Lozano m'afig a la celebració penjant un vídeo on el poeta Manel Rodríguez-Castelló recita l'Ègloga I d'Estellés durant el I Sopar Estellés que se celebrà a Meliana, amb un poc de retard això sí, el passat mes de gener. Paga la pena deixar-se acaronar pel vellut de la veu del poeta alcoià:

FINALISTA EN EL CONCURS LITERARI GRAU MIRÓ

2011-09-03T12:22:00.000+02:00

Aquesta setmana m’han donat la noticia que un escrit meu ha quedat finalista en el Premi Literari Grau Miró, en la modalitat d'hiperbreus en català. La temàtica era: Paraules en femení i l’extensió màxima eren10 línies (veure bases). El lliurament dels premis es avui a Barcelona, al Centre Cívic de Coll, però jo no podré anar. Ara bé, des d’ací vull donar les gràcies als organitzadors per no defallir, malgrat els mals temps que corren per a la cultura en català, i per mantenir l’entusiasme sense el qual no hagueren acomplit 9 anys.

Llegiré (escriuré) el meu relat que vaig dedicar a la meua neboda quan complí 8 anys:

NO TINGUES PRESSA

Et despulles del vestit de xiqueta, avui que fas vuit anys. Has decidit no creure més en fades ni en princeses, i tanques les joguines i les nines al bagul de les andròmines. Davant l’espill t’emproves el vestit de dona, però encara no s’escau al teu cosset de nina gran.

No tingues pressa...

I et mire, Mar, petita. Se’m dibuixen les teves corbes en una aquarel·la de temps venidor i ja endevine la doneta que seràs.

I em mires, Mar, doneta. Amb l’esguard immens i inabastable, com la mar, com el teu nom. Tot ho mires, goluda d’instants, de paisatges... de vida.

Però no tingues pressa...

10 COSES EXTRAORDINÀRIES QUE L'ESTIU M'HA REGALAT

2011-09-02T10:59:00.003+02:00

M'agrada setembre. El cercle s’ha esborrat i torne a estar a l’inici per tornar a dibuixar-lo. Perquè aquest mes és un tornar a començar. Per davant, un any àvid de dies, una nova vida, encara que breu. Però no cal tenir pressa. Que tal si ens deturem a pensar en les coses extraordinàries que l’estiu ens ha regalat. Aquí us deixe la meua llista de 10 coses que han fet d'aquest estiu un estiu inoblidable. Us anime també a fer el vostre decàleg, que podeu penjar al vostre blog o adjuntar als comentaris (no cal que completeu les deu):

1. He recuperat el plaer de passejar per un cementiri, no debades he visitat en menys d’una setmana quatre: el de Colliure (on descansa Antonio Machado), el cementerí marí de Sète (on jeu Paul Valéry), el dels pobres de Sète (on reposa Georges Brassens) i el de Portbou (on hi ha un monument que homenatja Walter Benjamin).

2. He recitat versos de Paul Valéry al costat de grans poetes davant de la tomba del primer al cementeri marí de Sète.

3. He tornat a la infantesa mentre pujava a un cavallet de fusta al carrussel de la Plaça de les Comèdies de Montpeller.

4. He tornat a Cadaqués.

5. He programat per a setembre un cap de setmana a Barcelona, ciutat on he estat dues vegades i sempre d’arrapa-i-fuig.

6. He llegit La Regenta, considerada per alguns crítics com la millor novel·la espanyola del segle XIX.

7. M’he obert un compte de facebook que m’ha permés recuperar amistats i fer-ne de noves.

8. He gravat un programa de TV (Tens un racó dalt del món). Des del Club Disney que no ho havia tornat a repetir.

9. He acabat la carrera de Filologia. Ja mai no podré dir que em quedà eixa espineta clavada quan em vaig decidir per una carrera de ciències.

10. He treballat de valent en una nova novel·la que tinc entre mans.